(La cançó dels poetes assassins)
El temps dels assassins, Arthur Rimbaud-Henry Miller

Som els miserables,
Els impurs, els desnonats.
Som els torsimanys de la paraula abolida.
Nostre cant és un ramell
De silencis cuits en vidre,
La baula trencadissa dels Imperis de la Nit.
Som els que covam
Els llinatges dels no-res,
Els heralds de la fallida
Del país de Sempre-més.
Som els que vetllam
L’agonia del Rei-Cranc
Des del bac concupiscent
De l’altar dels sacrificis.
Som els sàtirs,
Els blasfems, els immorals,
Els grillats, els assassins.
Som els senyors,
Som els esclaus,
Som els mistagogs de tots els vicis.
Som els que alçam la daga i la clavam
Sobre el ventre vermell de la verge prenyada.
Som els que immolam,
Els que morim, els que matam.
Som els que xuclam el cervell
De l’infant sodomitzat pel cadàver del Déu-Crist.
Nosaltres som el pa.
Nosaltres som el vi.
Nosaltres som la mort
Transsubstanciada en festa.

(Cançó d’amor al meu patit país)

El meu país
És el cap esclafat d’una formiga
És el deix sec d’una merda de ca
Són els collons encongits d’un penjat
O el suc que vessa del cony d’una amiga

El meu país
És el no-res disfressat de consigna
És el vent que quan bufa ja no esbat
Són els pets que les vaques fan al prat
O els porcs que brufen davall d’una alzina

El meu país
És el menstru incipient d’una fadrina
És el groguet que impregna els calçotets
O els mots perduts d’un poeta suïcida

El meu país
Són els calfreds d’una febre maligna
O els pits sulls d’una dida sens mugrons

El meu país
És un tumor, és un càncer que minva
Sens medicació

(Bad moon rising)
Sonic Youth

Jo sóc el llebrer de l’alba
L’últim raig de l’estel vedat
De l’encesa nit dels cavalls vermells
Dels prats exhausts de cel enllà
Cap on m’estimb
Com la flor del lilàs
Sota la fidel crueltat
De la pluja d’abril
Quan la Lluna
-Oh mare abortiva!
Oh bagassa dels llimbs!-
Ja no és pont de besllums
Per al sentit dels meus noms
Jo sóc l’Arc de Sant Martí
Entre els turons decapitats
D’una illa devastada
Per l’estiu
-Putrefactes colors
Em cruien la gola
M’assequen els ulls
M’escorxen l’oïda-
Sóc l’esperó
D’un gall sense cap
Que encalça les gallines
Entre les runes incendiades
D’un prostíbul derruït
Sóc Biron o Lussignon?
Malraux o Celine?
Adolf Hitler o Pol-Pot?
Sóc la mort en bicicleta
Costa avall de Montsegur
He begut de l’orinal
On el Rei-penjat s’ha escorregut
I just després
He dat pel cul a la princesa
Amb un ferro rovellat
Sóc la reina de la nit
Del Convent dels Cuputxins
Sóc el Cristo de la Sang
I les xulles de’n Cabrit
Sóc el Drac de dona Coca
I la coca que en Jaumet
S’entaferra amb Rasputín
Sóc el pit que a Ramon LLull
Va portar pel mal camí
El rosari de n’Anselm
Un Miotragus extingit
Dins el pou endimoniat
On encara es pot sentir
El lliscar de na Tomassa
Per l’orgasme aconseguit
Sóc el duc de Miramar
L’Arxiduc Lluís salvador
De l’essència dels illencs:
-Eixanqueu-vos bé, pageses,
Que si no vos farà mal!
Sóc el Pi de Formentor
L’Olivera Mallorquina
Sóc l’esqueix d’un arbre eixorc
Sóc la puta de Canà:
El meu cony és cosa fina!
Jo sóc el que no sóc...