L'al·lota que volgué ser santa

Aquesta és la història més trista que mai no he sentit. I com totes les històries tristes, aquesta història acaba vora l'andana deserta d'un ferrocarril. Me la contà el ferroviari de Bunyola un matí que la pluja em sorprengué passejant pels voltants de l'estació. És la trista història d'una al·lota del poble que enlluernada, des de ben petita, per les vides de sants que sa padrina li solia relatar els freds capvespres d'hivern, va desenvolupar una fervorosa vocació de santedat. L'al·lota va créixer i amb poc temps se convertí en l'al·lota més bella de la comarca. Eren molts els fadrins que la pretenien, però ella, mantenint-se fidel a la seva vocació, els anà rebutjant un darrere l'altre. Tals eren l'expectació i la insistència que despertava entre els joves en situació que decidí recloure's a casa seva fins que fos arribat el moment de prendre els hàbits de noviciat al convent ciutadà de Santa Clara. Però un dia de primavera, atret per la fama que d'ella s'havia estès entre tots els jovençans de la illa, arribà al poble el senyoret d'una de les més grans cases de Ciutat . El jove se presentà a ca seva i sense ni tan sols haver-la vist una sola vegada va fer-ne la petició de mà. Els pares d'ella consideraren que no podien refusar aquella oferta. Ells s'havien esforçat durant tota la seva vida, veient-se-les i lluitant amb les misèries i penúries d'una vida humil, per a què la seva filla no li faltés mai un bon plat a la taula, i ara havia arribat el moment de què ella fes aquell darrer esforç que de ben segur hauria de repercutir en el futur benestar de tots. Però ella s'hi negà en rodó. Va recordar-los l'educació que ells mateixos li havien donat així com la devota i casta vocació que aquella mateixa educació havia contribuït a sedimentar dins el seu cor. Els pares provaren convèncer-la amb tota mena d'argumentacions i xantatges emocionals, fins que cansats de discutir i veient que no hi havia manera cristiana de tòrcer l'obsedida voluntat de sa filla, optaren per la contundent i dolorosa alternativa de la imposició: “O te cases amb ell o te pots deixar de considerar la nostra filla. Ja saps on hi la porta”. L'al·lota, abatuda, va dirigir una darrera mirada a sa padrina, que havia seguit la discussió asseguda al seu balancí, com suplicant la complicitat d'un ajut o tot just una paraula que alleugerís la insuportable càrrega de tan terrible decisió. Però la padrina tot just va aclucar els ulls i, sense dir res, va fer un sospir. En aquell moment els esdeveniments es precipitaren: l'al·lota, com enfollida, fugí corrent d'aquella llar que ja havia deixat de ser la seva i es dirigí cap a l'estació del tren. Un cap allà, sense deixar de córrer, seguí davallant per les vies del tren en direcció a Ciutat. A l'alçada de Caubet, el conductor de la locomotora que pujava des de Ciutat no va poder fer res per frenar a temps.
Segons me va dir el ferroviari, no són pocs els que alguns capvespres de primavera l'han vista a l'andana de la parada de Caubet, mitja despullada i esperant que el tren s'aturi. “Dissortadament i per estrany que sembli -em confessà després el mateix ferroviari- ningú no hi ha fet mai parada... a l'andana de Caubet”.

PS- Més tard he pogut saber que per aquelles mateixes dates, a Can Marquès, l'hereu d'una de les millors famílies de Ciutat va satisfer, als seus amics, una aposta perduda.