In Berlin by the wall...
Lou Reed
Un ca negre corr entre la gent,
per carrers difuminats sota el nocturn fremir
de la fràgil llum d'un cel sense lluna.
Un ca negre panteixa, exhaust,
vora l'ombra d'un braç que s'allarga
com aferrant, dins el puny entreobert,
un grapat de no-res.
Un ca negre me rovega la nina dels ulls,
penetra dins el meu son,
m'arrossega per pàl·lids carrers sense lluna,
i me ferma al volant d'un cotxe abandonat
en la més llarga i estranya de les avingudes.
Un ca negre m'està cercant.
Quan me trobi, ja serà massa tard.
Lou Reed
Un ca negre corr entre la gent,
per carrers difuminats sota el nocturn fremir
de la fràgil llum d'un cel sense lluna.
Un ca negre panteixa, exhaust,
vora l'ombra d'un braç que s'allarga
com aferrant, dins el puny entreobert,
un grapat de no-res.
Un ca negre me rovega la nina dels ulls,
penetra dins el meu son,
m'arrossega per pàl·lids carrers sense lluna,
i me ferma al volant d'un cotxe abandonat
en la més llarga i estranya de les avingudes.
Un ca negre m'està cercant.
Quan me trobi, ja serà massa tard.
posted by Amb cal·ligrafia tremolosa at 6:18 p. m.
2 Comments:
"Berlin" de Lou Reed és el disc més trist de la història... molt adequat en aquest principi de tardor!
El teu poema, però, crec que li guanya.
Ens fa falta el poema que encengui de llum la tardor. Són els nostres ulls els qui troben tristesa en la tardor: què suposaria per a nosaltres la tardor si l'escola comences per gener en comptes de fer-ho per setembre?
De massa ben petits ens han avessat a identificar la tardor amb les coses que no ens agraden, amb el final de tot allò que ens satisfà... Caminar descalç sobre el cric-cric de les fulles caigudes és una sensació extraordinària.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home