CONEIXEU EL PAÍS EN QUÈ FLOREIXEN LES PATATES?

Entre Muro i Sa Pobla m'he trobat
un camp sembrat de caps.
Del tot estorat, a un que me mirava li he demanat:
-No és aquest el país en què floreixen les patates?
-No jove, això era abans, que pentura faig jo cara de tubercle?
-Com és idò que teniu el cos soterrat? Que potser celebrau qualque cosa?
-El cos soterrat? Arrabasa'm del terra i veuràs!
Com que he suposat que tan absurda petició només podia ésser retòrica no li he fet cas però...
-Au, venga, no siguis mandrós, arrabasa'm, t'he dit!
He fet, doncs, el que m'ha dit
i gran ha estat l'horror quan
m'he trobat entre les mans
amb un cap del que brostaven
en comptes de venes, rels!
-Què?
Tant ha estat el meu espant que no he pogut ni tòrcer boca.
-Que no piules?
-Però això no té cap sentit - He dit a la fi.
-Sentit? Ai, Bon Jesuset i Sant Antoni! Què l'heu sentit a aquest?- ha exclamat el cap tot adreçant-se als seus veïns -No sé què diu d'un sentit!
I tots els caps han esclafit a riure de cop.
He tornat a posar el cap al seu clot i he partit d'aquell lloc tan aviat com m'han permès les cames. He anat travessant fileres i més fileres de caps que sense excepció s'esclafien a riure al meu pas.
Per uns instants
he cregut trobar-me als Inferns de'n Dant.
He corregut i corregut fins que un mal pas m'ha fet travelar amb el nas de qualque cap més narigut de l'acostumat.
-Ai!- ha cridat -Fixa't on fiques la potranca, tros d'ase!
-Vostè perdoni...- i en aquest moment m'he fotut a bramar -però és que tot això me supera... és tan absurd!
-Au, venga, no ploris, no passa res... què se t'ha perdut per aquí?
-Jo cercava el país en què floreixen les patates.
-Ui! D'això fa molt de temps, però en conec un que potser podrà ajudar-te.
-De veres?
-Sap més coverbos que ningú. És el cap que fa dos-cents deu tirant a mà dreta.
-Sabeu com li diuen?
-És clar que sí, tothom ho sap, li diuen Madò Buades.
He contat, tal com m'ha dit, fins a dos-cents nou i llavors m'he aturat. El dos-cents deu ha estat, certament, un cap de madona.
-Madò Buades?
-Uep! Qui em demana?
-M'han dit que vos em podríeu ajudar.
-Depèn de quina sigui l'ajuda que cerques.
-Jo estic cercant el país en què floreixen les patates.
-Idò ja hi ets.
-Però aquí no hi ha cap patata.
-I què et penses que som tots nosaltres? Fraules? Síndries? Melons?
-Vos em perdonareu però jo crec,pel que veig, que sou caps... caps de persona.
-Sí, ara semblam caps, però abans érem patates.
-Què va passar?
-Què va passar? Idò el progrés va passar: PATATES INTEL·LIGENTS PER A UN CONSUMIDOR INTEL·LIGENT. Que no mires la tele, tu?
-Sí, però sempre em bot els anuncis.
-Mal fet, idò! Te perds el més important.
-I quan vos faran la collita?
-Collita? Fa molt de temps que no ens fan la collita. Que tampoc no mires els noticiaris?
-No, m'avorreixen.
-Idò pel que sembla les patates intel·ligents de Tailàndia han resultat ésser més fresques, sucoses i venedores que nosaltres... coses de la globalització... així que aquí mos tens, mortes d'oi pels segles dels segles amén!
-I no feis res per passar l'estona?
-Feim l'única cosa que pot fer una patata intel·ligent amb forma de cap: cantar!
-Què em podríeu cantar una cançó de les vostres, idò?
En resposta a la meva petició, la patata intel·ligent amb forma de cap de Madò Buades ha aclucat els ulls i, al cap d'una estona, ha començat a cantar una profunda però alhora estranyament bella tonada:
-Val més un dimoni d'or
que un Sant Cristo de figuera...
Ha estat així, escoltant aquesta tonada, que he arribat a comprendre la naturalesa i el tarannà d'aquelles misterioses criatures. Poc a poc, tot vorejant fileres i més fileres de caps, m'he començat a allunyar d'aquell lloc fins que, sense gairebé donar-me'n compte, m'he sorprès contemplant la majestuosa plataforma petrolífera que embelleix l'horitzó de les desèrtiques platges de Can Picafort.