El Sol queia verticalment
i hi havia un cartell ocult entre la brossa.
Vaig cridar la guineu.
Vaig cridar l'ocell.
Finalment, fart d'esperar sens obtenir cap resposta,
vaig invocar, pregant, la mare de déu.
-Jo, que no em dic Lluc, fundaré un nou santuari sobre les runes d'aquest prostíbul!
De sobte, vaig sentir com una mena de veu que em requeria des de davall d'una pedra.
-Ei, tu! - digué la veu.
Tot ajupint-me vaig parar l'orella.
-Enretira la pedra, tros de colló, no veus que m'estic esclafant!
Vaig enretirar la pedra i per a la meva sorpresa em vaig trobar amb un soldadet de plom uniformat a la manera de les milícies trotskistes de la guerra civil espanyola.
-Qui ets , tu? - li vaig demanar.
-Mira que ho ets de colló... Què em coneixes?
-No, és clar que no et conec, si et conegués no t'hauria demanat qui ets.
-Idò ja pots sebre qui sóc.
Amb un gest vaig donar-li a entendre que no.
-Cada vegada vos fabriquen pitjor. On és el teu sentit comú?
-No sé de què em parles.
-No saps què és el sentit comú?
-És clar que sé que és el sentit comú! El que vull dir és que no sé perquè tens tan clar que hauria de sebre qui ets tu quant ja t'he dit abans que no et conec.
-Idò precisament per això, tros de bàmbol!
Vaig tornar a fer un gest d'estranyament.
-Sóc el Soldat desconegut!
-I què hi fas enterrat sota les runes d'aquest prostíbul?
-I què creus tu que hi hauria de fer un milicià com jo a un prostíbul?
-Una cosa és un prostíbul i una altra molt diferent són les runes d'un prostíbul.
-Te jur que no t'entaferr un cop de puny al nas perquè no hi arrib que si no...
-La meva apreciació és de lògica...
-De lògica? Ja te'n donaré jo de lògica. És que pentura no s'esbuquen, els prostíbuls?
-I perquè s'hauria d'esbucar un prostíbul?
-Has sentit xerrar de la guerra?
-Xerrar no, però n'he vist qualque pel·lícula.
-Idò ja deus sebre perquè s'esbuquen els prostíbuls.
-No.
-Saps, al menys, què és un prostíbul?
-Una casa de putes.
-I una puta? Saps què és una puta?
-Una dona de vida alegra i moral distreta.
-I en què consisteixen les seves alegries i les seves distraccions?
Davant aquesta pregunta no vaig tenir més remei que arronsar les espatlles.
-De debò que no saps què és una puta?
-No.
El soldatet de plom, amb el semblant abatut per la meva ignorància, és va asseure amb les cames creuades i el cap reposat entre els genolls. Va romandre en silenci durant una bona estona. Finalment alçà els ulls i em digué:
-I tu volies fundar un santuari sobre aquestes runes? La teva sola presència és una profanació, una heretgia. Saps què? Torna'm a dipositar la pedra al damunt no sigui cosa que acabi empresonat dins una vitrina entelada pels alens i les babes de tots els babosos d'aquesta illa. I fes via!
Vaig fer tal com em va dir.
Mentre m'allunyava sentia com una mena de plor que sortia de davall de la pedra.
Llavors vaig entendre quelcom que fins ara no havia capit:
Jo, que podia veure el futur, ho ignorava tot respecte del passat.
Vaig tornar sobre les meves pròpies passes i en arribar a l'alçada d'aquella pedra sota la que encara plorava el soldatet de plom no vaig poder evitar d'esclafir a riure.
Vaig trepitjar la pedra amb totes les meves forces fins que el plor va cessar.
Llavors em vaig treure l'encenedor de la butxaca i li vaig prendre foc a tot.
Entre les flames que consumien la brossa vaig poder arribar a llegir el text que estava gravat sobre el cartell:
BENVINGUTS-BIENVENIDOS-WELLCOME-WILLCOMEN
AL SANTUARI CRISTIÀ DE LA MARE DE DÉU DE LLUC.
No sé si fou a causa de la xafogor provocada per l'incendi o per mor d'algun profund estrat mòrbid latent dins el meu inconscient, però el cert és que em vaig notar com una mena d'estranya sensació, entre coïssor i picor, a l'alçada del baix ventre. Llavors vaig recordar que de petit m'havien dit que el foc provocava pixera, així que em vaig abaixar la cremallera dels calçons i em vaig treure la (pe)tita. Al cap d'una estona, amb la (pe)tita encara presa d'una inèdita fermesa, em vaig adonar, espantat, que acabava de fecundar la terra.