“DARWIN'S NIGHTMARE”
(Un document de Hubert Sauper)

Els moscards sobre els ulls d'un nin negre
fan el mateix efecte que una merda de ca sobre el trespol del menjador:
cal netejar-los.
Tothom sap com es neteja un tros de merda però
algú ha pensat com es netegen els moscards dels ulls d'un nin negre?
La resposta és molt simple: enterrant-lo.
Al nin, és clar.
A Àfrica, per fer dissabte, en comptes d'emprar graneres utilitzen fusells i als morts que no enterren els reciclen per a engreixar els voltors i així configurar un panorama rutilant per a les càmeres de les televisions occidentals.
Heu reparat que les notícies sobre Àfrica sempre les emeten just abans dels esports?
-Potser és perquè el ventre inflat d'un nin mort de gana recorda un baló de futbol i, a nosaltres, homes i dones cultivats, sempre ens ha atret la subtil retòrica de l'associació d'idees.
-Què vols dir amb això?
-Vull dir que el que es fa és rebentar amb una cossa la panxa dels nins morts de gana.
-I de la sida, no me'n dius res?
-He sentit dir a un capellà que l'ús del preservatiu és pecat i que els negres són com animals que no saben reprimir els seus instints.
-Caldrà sanar-los, idò.
-Fóra millor enviar-los un raïm de bombes h.
-Però això contaminaria el llac i no podríem importar més Perca del Nil!
-No cal preocupar-se per això, encara ens quedaria l'Amaçones.
-Tens raó.
Mentre tant els avions volen des d'Europa per a practicar la més antiga de les modalitats del comerç: l'intercanvi: armes (que nosaltres ens sobren) a canvi de peix i raïm (que els sobren a ells).
-Aquests negres són curts de gambals, no se saben organitzar: només que retornassin als costums dels seus ancestres tendrien menjar de sobra.
-No sé ben bé per on vas, ara...
-Què ets curt tu també? L'antropofàgia! El canibalisme! Tenen fam? Idò que es mengin els seus morts. D'aquesta manera podrien donar un nou enfocament a les seves guerres endèmiques, replantejar-se-les com a grans caceres on els vencedors se quedin amb la carn dels caiguts. La mort en batalla no és gaire diferent de la mort en un escorxador. I si no, sempre els queda el recurs dels camps d'extermini, on fins i tot podrien efectuar controls sanitaris del producte. I qui sap si amb el temps els occidentals no arribaríem a descobrir una veritable exquisidesa en això de la carn humana... podria suposar l'industria més rendible de la història!
-Però el preu moral seria una mica massa gros.
-El mateix que quan tu te menges un bistec de vedella.
-No és el mateix un home que una vedella.
-Ah no? En primer lloc no estam parlant pròpiament d'homes, estam parlant d'africans. En segon lloc qui et penses que representa ara mateix un perill més gros per a la supervivència i prosperitat de la nostra espècie, els africans o les vedelles?
-Vist així...
-Ho miris com ho miris. L'únic inconvenient de les vedelles és que es fan pets. Però els africans, a més de fer-se pets com tots els altres, no fan altra cosa que emprenyar-nos: fam, guerres, immigració... i llavors tota aquesta gent nostra tan plena de bones intencions com de curtor, que se'n planyen i fins i tot arriben a idear maneres i projectes per ajudar-los... quin balafiament de cervells!
-No, si en el fons tens raó. Però no creus que si entràssim en aquesta dinàmica acabaríem per assassinar als nostres propis pares?
-Potser, i quin mal hi hauria amb això? Quina manera més gloriosa d'extingir-se! Vols que te conti un somni que tenc des de fa temps?
-Venga.
-Sóc el darrer home que queda sobre la terra i tenc una pistola a la mà. Què creus que faig?
-No sé, potser medites si val la pena seguir viu.
-Efectivament. Encara no t'he dit que jo he estat el responsable de l'extinció massiva. No sé com, ni de quina manera, perquè és una d'aquestes coses que saps durant el somni tot i que no l'hagis somiada, que formen part de la teva personalitat, de la teva memòria, en el si d'aquell somni en concret. Em mat o no me mat, tu què faries?
-No ho sé, per quin motiu se suposa que t'has carregat a tothom?
-Perquè m'emprenyaven!
-Idò en aquest cas jo crec que em mataria.
-I això és el que faig i, saps què... Mai un somni no m'ha reportat tant de plaer, molt més que si em pol·luís... com un híbrid de la més absoluta vanitat i de la calma més absoluta.
-La “coincidentia oppositorum”.
-I tot plegat això m'ha fet pensar que és fals allò que digué Nietzsche de què Déu ha mort i que l'hem mort entre tots.
-Ah sí?
-Sí, a Déu no l'ha mort ningú: Déu s'ha suïcidat, i aquest fet és el que el fa diví.
-Però encara hi som nosaltres.
-Cada cosa al seu temps, la nostra essencial imperfecció ens ha condemnat a una llarga agonia.
-La història.
-Veig que comences a filar... a més, en quin cap entraria que poguéssim arribar a ésser més precoços que el nostre creador?
-En cap, a menys que fos ell qui ens extingís.
-Però en aquest cas no estaríem parlant de la mateixa cosa: la gràcia de tot, el quid, és la qüestió de la llibertat: sense ella seria del tot impossible arribar a assolir aquella catarsi en què coincideixen la vanitat i la calma.
-És vera, l'extinció no és la finalitat, sinó el mitjà.
-Voiallà! I això ens porta directament a una darrera consideració, la més fonamental, la conclusió cosmològica de tot aquest procés.
-T'escolt.
-L'existència de l'univers és sustenta sobre aquests punts de màxima intensitat
catàrtica de la llibertat: ells són els veritables big-bangs: és a dir, el suïcidi del Déu. La resta, el que s'anomena història, no és sinó el progressiu procés de putrefacció del seu organisme místic: és a dir, la llum.
-I nosaltres?
-Nosaltres vendríem a ser els colors.
-Preciosa, alhora que terrible metàfora.
-M'he inspirat en el darrer pensament de l'últim poeta digne d'ésser considerat: Car els colors no són / Sinó la putrefacció de la llum / Ossos de sol / Errant sense sepulcre.
-Quin és el seu nom?
-Cerca'l tu mateix, així és ben segur que no l'oblidaràs.
-Així ho faré.