EL SUICIDAT DE LA SOCIETAT
(A propòsit d'un llibre d'Artaud)

Sovint la son derrota les palpebres
i el Sol se pon abans que en sigui l'hora:
he sentit a dir que d'això, alguns filosops, en diuen fenomenologia;
altres, solipsisme;
i altres, els més desperts, suïcidi.
Però a l'illa hi ha dies de pluja que entelen l'esguard dels ropits
i hi ha dies de Sol en què els canaris moren calcigats dins la seva pròpia gàbia.
Tothom, qualque vegada, ha sospirat pel recer d'una ombra o pel bes parricida d'un nadó sobre les galtes.
Tothom, qualque vegada, ha somiat la seva mort com un festí salvatge percudit per timbals i focs d'artifici mentre al bosc les fembres s'embriaguen amb la sang del martiri i simulen, camí dels turons on la lluna es refresca, un èxtasi blau.
Tothom té dret, qualque vegada, a l'amarg bàlsam de la desesperació,
i no obstant
hi ha hipòcrites sanadors de consciències
que reparteixen a dojo,
com caramels a la porta d'una escola o preservatius en el dia de l'orgull homosexual
analgèsiques píndoles que adormen el dolor
i ens igualen a tots
en l'estultícia d'una civilització
que es sustenta sobre el fràgil benestar propiciat per l'oblit i la desídia.
Hi ha dies en què un somriure és més letal que un tret de bala al cap d'una nina que s'engronsa a l'engronsadora d'un parc dels suburbis,
mentre, en un banc de la vora, la seva mare glopeja llimonada i s'espolsa l'herba dels genolls.
Hi ha dies d'eufòria i hi ha dies de fúria en què tot sense excepció justifica sortir al carrer amb l'escopeta de caça del padrí i disparar sense miraments contra tot objecte, indret o criatura que gosi interposar-se entre un horitzó i la mirada.
Hi ha dies
com hi ha nits,
en què tot depèn del color amb que s'interpreti l'absoluta negror dels espais exteriors on els estels es difuminen i ens recorden la insignificant morca que som.
Hi ha dies, certament,
en què el cretinisme suposaria una reconfortant benedicció.