-No concep altre pretext
per a ço de l'escriptura
que l'explic del devastat
territori de la ment.
-Així doncs, tot és context
el que pots escripturar?
No té el text autonomia?
-Aquí entra el quid formal:
pos ma veu en l'heptasíl·lab
pel mestratge de'n Bauçà.
-No te sembla un poc plagiari?
-És un plagi usar el sonet
com a forma del poema?
-I aquest hàbit dialògic?
-La cautela filosòfica
m'impedeix d'estructurar
el discurs des del subjecte
monolític de'n Descartes.
-Així doncs la teva veu...
-No és la meva, és la nostra
lluny de signes majestàtics,
és el jo desballestat
d'aquell que diu: “Jo sóc l'altre”.
-Al·ludeixes a Rimbaud.
-Sí senyor, i a Baudelaire,
el “flaneur”de la ciutat
que en sonets escripturà
els orígens del modern.
-No t'estreny tanta cotilla?
-Al contrari, me permet
de seguir sense estimbar-me
pels abismes del llenguatge.
-Certament, lluny queda el temps
dels filòsofs com en Kant.
-No pretenc filosofar
sinó moldre per la gent
la llavor d'un pensament
deixondit i alliberat.
-Ço és llençar perles als porcs:
creus que algú t'escoltarà?
-Com més jove molt millor.
-El gran Sòcrates morí
per quelcom de molt semblant:
vols que et diguin pederasta?
-Tant me'n fot si es pot salvar
un cervell de la desfeta.