Illa devastada

2008-04-12T11:01:00.002+02:00

(Dansa macabra)

Un home sense cama

bé balla un minué

mentr’un que sí que en té

fa el boig amb la sardana.

-No cal no fer cap rot

al mig d’un ball de bot!

Algú diu a l’al·lota

que no fa el que li rota

quan el so de la pastera

encén la festetjera

d’uns trans que fan hip-hop

amb bases de post-pop

i samplers d’en Diango.

Un vell entona un tango

bevent -barram en mà-

fetjum de bacallà

quan un nin que té pi

li mostra el flabiolí

tot dient-li –Padrí

ma mare no m’estima...

Car sobre una tarima

sa mare –tota gata-

li llepa a un segurata

que és fan d’en Bruce Lee

puix li ha sentit a dir:

-Vés al wàter alls fent

un parell de vegades.

Es festa gran: les fades

s’obren totes de cames

i es palpen les mames

mirant en Peter Pan

que balla electro-dance

i de poc no s’enrampa

en trepitjar la rampa

que puja a l’envelat

on un frare suat

encès d’enravenera

grinyola una havanera

al Cristo de la Sang

que se’l mira penjat

de pastis que li ha dat

un camell adventista

que abans fou tramoista

d’un Circ Americà...

Ningú sap el que fa

el que balla al devora

i no arriba mai l’hora

de pensa’ en aturar.

Dansa! Dansa macabra!

Adoreu a la cabra

que vos vol empaitar.

Que el vi ragi i el pa

no resti a la taula!

2006-03-10T17:09:00.000+01:00

(La cançó dels poetes assassins)
El temps dels assassins, Arthur Rimbaud-Henry Miller

Som els miserables,
Els impurs, els desnonats.
Som els torsimanys de la paraula abolida.
Nostre cant és un ramell
De silencis cuits en vidre,
La baula trencadissa dels Imperis de la Nit.
Som els que covam
Els llinatges dels no-res,
Els heralds de la fallida
Del país de Sempre-més.
Som els que vetllam
L’agonia del Rei-Cranc
Des del bac concupiscent
De l’altar dels sacrificis.
Som els sàtirs,
Els blasfems, els immorals,
Els grillats, els assassins.
Som els senyors,
Som els esclaus,
Som els mistagogs de tots els vicis.
Som els que alçam la daga i la clavam
Sobre el ventre vermell de la verge prenyada.
Som els que immolam,
Els que morim, els que matam.
Som els que xuclam el cervell
De l’infant sodomitzat pel cadàver del Déu-Crist.
Nosaltres som el pa.
Nosaltres som el vi.
Nosaltres som la mort
Transsubstanciada en festa.

2006-03-04T15:25:00.000+01:00

(Cançó d’amor al meu patit país)

El meu país
És el cap esclafat d’una formiga
És el deix sec d’una merda de ca
Són els collons encongits d’un penjat
O el suc que vessa del cony d’una amiga

El meu país
És el no-res disfressat de consigna
És el vent que quan bufa ja no esbat
Són els pets que les vaques fan al prat
O els porcs que brufen davall d’una alzina

El meu país
És el menstru incipient d’una fadrina
És el groguet que impregna els calçotets
O els mots perduts d’un poeta suïcida

El meu país
Són els calfreds d’una febre maligna
O els pits sulls d’una dida sens mugrons

El meu país
És un tumor, és un càncer que minva
Sens medicació

2006-03-01T18:06:00.000+01:00

(Bad moon rising)
Sonic Youth

Jo sóc el llebrer de l’alba
L’últim raig de l’estel vedat
De l’encesa nit dels cavalls vermells
Dels prats exhausts de cel enllà
Cap on m’estimb
Com la flor del lilàs
Sota la fidel crueltat
De la pluja d’abril
Quan la Lluna
-Oh mare abortiva!
Oh bagassa dels llimbs!-
Ja no és pont de besllums
Per al sentit dels meus noms
Jo sóc l’Arc de Sant Martí
Entre els turons decapitats
D’una illa devastada
Per l’estiu
-Putrefactes colors
Em cruien la gola
M’assequen els ulls
M’escorxen l’oïda-
Sóc l’esperó
D’un gall sense cap
Que encalça les gallines
Entre les runes incendiades
D’un prostíbul derruït
Sóc Biron o Lussignon?
Malraux o Celine?
Adolf Hitler o Pol-Pot?
Sóc la mort en bicicleta
Costa avall de Montsegur
He begut de l’orinal
On el Rei-penjat s’ha escorregut
I just després
He dat pel cul a la princesa
Amb un ferro rovellat
Sóc la reina de la nit
Del Convent dels Cuputxins
Sóc el Cristo de la Sang
I les xulles de’n Cabrit
Sóc el Drac de dona Coca
I la coca que en Jaumet
S’entaferra amb Rasputín
Sóc el pit que a Ramon LLull
Va portar pel mal camí
El rosari de n’Anselm
Un Miotragus extingit
Dins el pou endimoniat
On encara es pot sentir
El lliscar de na Tomassa
Per l’orgasme aconseguit
Sóc el duc de Miramar
L’Arxiduc Lluís salvador
De l’essència dels illencs:
-Eixanqueu-vos bé, pageses,
Que si no vos farà mal!
Sóc el Pi de Formentor
L’Olivera Mallorquina
Sóc l’esqueix d’un arbre eixorc
Sóc la puta de Canà:
El meu cony és cosa fina!
Jo sóc el que no sóc...

2006-02-25T16:26:00.000+01:00

FOLL SONET DEL SANT ORINAL DE MONTSEGUR

Espurna estel dedins del cor la nit
S’estén com un tumor com una obaga
La nit s’enlluna dins la ment concaga
De pensament la tàvega del pit

I jo no só sofrent ni emporuguit
Conreador de fems no só la daga
Tampoc ni el vent ni tan sols la rissaga
Que assota el port i es fa l’empegueït

Veremador de laments só l’alaga
Només el pi vermell que creix als alts
Meridionals del continent la saga

De Bogomil perdura en mi só pur
Com el pet de les vaques com el bel
Dels porcells degollats a Montsegur

2006-02-04T18:31:00.000+01:00

-Tu creus que Espanya s'espanya?.
-Ja és ben hora ja que s'espanyi
aquest pany que ens espenya
a nosaltres catalans,
mallorquins i menorquins,
eivissencs i valencians,
occitans de la diàspora!
-Occitans de la diàspora?
-I que et penses si a Muret
en comptes de barrinar
tot el vespre com va fer
el rei Pere hagués estat
pel que havia d'haver estat
i al francès hagués guanyat
aquell dotze de setembre
la batalla dels pebrots?
-Dius un dotze de setembre,
gairebé com la desfeta
que signà en Villaroel?
-És el fat catalanesc
capritxós com ell tot sol:
dues derrotes cabdals,
infligides pels de França,
sota el signe virginal.
-També hi ha en Pinochet,
i la sega de Manhatan!
-O el desembarc del Rei Jaume,
fill de'n Pere i na Maria
engendrat a Montpeller
per l'atzar d'una nit sola,
a les costes de Mallorca
dominada pels d'Alà
l'any mil dos-cents vint-i-nou.
-Massa atzar diria jo...
-Catalunya hagués estat
el llumí espiritual
d'una nova Europa gnòstica!
-Ço que dius sona feixista...
-Ço que dic fora real:
el papat enderrocat
per la noble fe dels càtars:
els dits purs, la bona gent...
-La reserva d'Occident?
-No et confonguis, subnormal!
-I jo que vols que te digui:
Espanya s'espenya diuen,
els cabrons dels espanyols,
i tu em xerres dels francesos
i dels gnòstics occitans...
-Si tenguessis el cervell
per quelcom de diferent
que fer-te palles de franc
amb senyeres i nacions,
territoris i mercats,
sabries que els espanyols
no són més que els vils agents
del papat a la península,
uns mindunguis fracassats,
uns eunucs engrillonats
al servei de la més puta
de les putes mundanals.
-Ço, però, no els lleva culpa...
-És clar que no, han d'ésser
(nacionalment, és clar)
anihilats juntament
amb la resta dels servents
del veritable senyor
d'aquest món tan condemnat:
Ialdabaot-Satanàs.
-Potser Espanya és l'anticrist?
-Tu veuràs: qui és responsable
del vagareig dels jueus?
Qui els obligà a partir
del que era casa seva?
Qui els etzibà vers el fat
que Mathaussen consumà?
-N'Isabel! La puta porca
que abduí nostre Ferran,
entabanant-lo amb l'olor
del seu castíssim figot!
-Vés per on quina nissaga
de tarats que mos pariren!
-I si intentéssim salvar
els espanyols de l'Espanya
que els manté endormiscats
dins el son de la ignorància?
-Difícil amic, difícil...

2006-01-31T20:44:00.000+01:00

-T'interessa el masoquisme?
-Sols com fet antropològic:
violència sublimada
cap a l'èxtasi sexual.
-Consideres que és fet nou
o que els vells ja el practicaven?
-Depèn que entenguis per vells.
-Per exemple... els romans.
-Al Satiricó potser
que a algun dels jovenets
li entaferrin qualque nespla.
-Creus que és vici malaltís
o una simple alternativa
vers els plers dits de la carn?
-El dolor i el pler s'assemblen
en què són, ambdós, respostes
del sistema nirviós
front estímuls corporals.
-Però hi entra o no el moral?
-Havent-hi consentiment...
-Et record que tota clàusula
abusiva és invàlida.
-Però això és dret laboral.
-Justifiques doncs l'estupre
quan la nina o el nin consent?
-Ni el condemn ni el justific,
hi ha tanta hipocresia
entorn d'aquestes qüestions
que he optat per abstenir-me.
-Si una nina et proposàs
mantenir-hi relacions?
-Una nina de quant anys?
-Doncs posem per cas que setze.
-Si em posàs, acceptaria.
I endemés cal considerar
que una nina de setze anys
ja no ho és pas, una nina.
-I si fos de tan sols deu?
-T'assegur que no m'exciten
les ninetes de deu anys.
-És a dir, sols t'abstindries
per una qüestió de gust.
-Pots pensar tot el que vulguis...
-No tens principis morals?
-Més que tu, de ben segur,
sols que els meus no són hipòcrites.
-Quin corcó amb la hipocresia,
no tens altre repertori
d'arguments més consistent?
-Condemnau com aberrant
tot el referent al sexe
quan als nins i als jovençans
els educau per fer coses
que se miri com se miri
els són més perjudicials.
-Molt més que un trauma sexual?
-Ço del trauma és un invent
per servar vostre control
sobre el cervell de la gent.
Quin mal hi ha en què ens paupem
els uns als altres el cos?
-Ets un vil degenerat!
-I tu un puta reprimit
sens collons per a pensar
més enllà del que et dictaren
professors i capellans
i poders dissimulats
rere xarxes de costum
i mitjans d'informació
al servei d'una moral
obsoleta i assassina!
-Tens raó. Pro...
-...ets així.
-Sí, sóc així, què hi farem?
-Tanca els ulls. No pensis res.
No pronunciïs cap paraula
i descorda't els calçons...

2006-01-24T17:35:00.000+01:00

-Imagina que m'adob
el volum de les mamelles
-Faràs por, filleta meva!
-És criteri indispensable
per fer feina de go-go.
-O de puta al casalot
dels padrins a la Portella.
-Saps que ho ets d'antiquada!
-I si en comptes de moblar-te
les voreres dels mugrons
te moblassis altres bandes
que resulten menys vistoses?
-No precís liposuccions.
-Vull dir bandes profitoses
com, per exemple, el cap.
-El meu nas és preciós,
les orelles són perfectes
i dels llavis no et vull dir
el que homes han 'ribat
fins i tot a proposar-me.
-No em referia a això.
-Em canvi de pentinat?
-Al final serà ben ver
que el millor és que t'operis
mamellum i cartutxeres,
que t'afaitis la cotorra,
que te compris molts condons
i et dediquis a la indústria
de la prostitució.
-Idó, no t'ho deia jo?
-Sí filleta, si que ho deies...
-Necessit uns sis mil euros,
que me'ls deixes ma mareta?
-Jas-ne dotze mil i et fas,
ja que hi ets, un bon lligat
a les trompes, no fos cas
que els teus gens et prosperessin.

2006-01-18T17:28:00.000+01:00

-He sentit que les paparres
són paràsits de profit.
-De profit, dius... les paparres?
D'on te'l treus el desbarat?
-D'un programa de la tele
que s'emet a mitjanit.
-Com se diu aquest programa?
-No ho sé pas, però la fembra
que el presenta està de mort.
-I com és aquesta fembra?
-Amb uns pits que fan paupera
i unes cames de vertigen,
i endemés porta uns vestits
que me fan enravanera.
-Serà ella i no els vestit
el que et fa enravenar.
-De pensar-hi ja em pos verro.
-I no saps ni com se nom?
-Ni me cal. Millor així:
masturbar-me amb el misteri
d'una anònima deesa
que em contempla part dellà
la pantalla de la tele...
-Tu, fill meu, estàs malalt.
Jas cent euros. Ves de putes
i t'espasses la boixera
amb femelles de debò.
-Jo no vull anar de putes
car estic enamorat
d'una dea de les ones.
-Ni tan sols saps el canal?
-És de Via Digital
i ella xerra un idioma
que me sembla un poc estrany.
-I com putes has entès
la qüestió de les paparres?
-No ho sé pas. Deu ser l'amor
que et fa entendre moltes coses
que s'escapen del comú.
-O pentura és un tumor
que te creix dins el cervell
i et fa creure coses rares.
-Ets un materialista:
perquè no ha de poder ser
just així com jo te dic?
-Tens raó. Tenc prejudicis
adquirits vers tot allò
que defuig el seu explic.
-Ets un racionalista
consumat, un dictador,
un tirà de la raó:
gent com tu va bastir Auswitch.
-No te passis tros de bèstia!
-En Horkheimer i n'Adorno
legitimen el que he dit
a aquell llibre que escrigueren
sobre la Il·lustració:
la raó en son paroxisme
s'esdevé contra-raó.
-No m'impliquis en l'excés
del pensar instrumental:
la qüestió rau, simplement,
en què els fins són desplaçats
per la força d'uns mitjans
que els usurpen el seu lloc.
-”Tot just crec allò que entenc”
en comptes de l'ancestral
“Just entenc allò que crec”.
-Un biaix molt medieval
és aquest que has perpetrat:
t'has fet frare o filosop?
-Just estic enamorat
de l'al·lota més banal
del canal tres cents denou
de la Via Digital.
-Deu n'hi do quin panorama!

2005-12-03T21:14:00.000+01:00

-Un no-res com un corcó,
una tènia de silenci,
em desfà i em parasita,
em rovega la raó
i els aljubs de la consciència.
-Ço és efecte ineluctable
de tendències nihilistes
inherents al tarannà
d'aquesta època nostrada.
-Si llegeixes en Blanchot
ho veuràs com conseqüència
del destí envers l'escriure.
-Preferesc en Hofmannsthal
qui a una lletra de'n Chandos
adreçada a en Verulam
(és a dir en Francis Bacon)
ens descriu la sensació
nihilista primordial:
la ruptura del lligam
entre els fets i les paraules.
-Més enllà de'n Wittgestein?
-Més enllà, puix que no pot
conversar sobre cap cosa
metafísica ni física.
-Fixa't tu quin panorama!
Gairebé jo em sent igual.
-Però parles... segons veig
i segons puc escoltar.
-Talment com en Hofmannsthal
escrigué aquella carta
al devot Lord Verulam:
tan sols xerr per no dir res.
-O “per a dir el no res”.
-El no res tan sols es diu
quan no es diu cap altra cosa.
-Segons diu n'Andreu Vidal
a Necròpsia “nomenar
el no res és dir cirera”
-O també “llepa'm el cony”.
-Fer present el que és absent:
ço és la feina del llenguatge.
-Tota absènci' és el no-res
i el camí per on advé
el que malda per venir.
-Això sembla Hörlderlin
referint-se als estranys déus
que són sempre en arribada.
-Tot poema és el Poema
on la llengua s'estrafà
en abisme i fonament
d'un encontre original.
-Tot això són sols paraules
que no ens poden ajudar
a combatre la misèria
d'aquests temps esbojarrats.
-Molt pitjor fora callar-se,
no adonar-se que el sentit
és quelcom d'emocional
que ens permet de sobreviure
als estralls d'una consciència
desterrada de la fe
en un món més habitable.
-El llenguatge és nostra llar.
-Sempre cites en Martí,
però sí, no res més cert
que el parlar ja és habitar
aquest món que ens és hostil
per natura i condició.
-El silenci ens deshabita?
-El silenci de la ment
és allò que ens deshabita.
-Pot parlar qui està tot sol?
-Molt millor que el que claudica
front els usos quotidians
d'un llenguatge ossificat
per costums funcionalistes.
-Així doncs, què és l'escriptura?
-L'assemblea improvisada
dels diversos senadors
d'una ment republicana.
-Voldràs dir “ment sense rei”:
sense imperi del subjecte.
-Veig que has capit la metàfora.

2005-11-23T13:17:00.000+01:00

-Bandolers municipals
me foteren la cartera
per devers el Baluard.
-Eren negres o gitanos
o tal volta musulmans?
-Tots parlaven català.
-A l'estil dels insulars?
-Amb tal deix de “panessillos”
que semblaven subnormals.
-Doncs això és bona senyal:
significa que els estrats
ja s'estan anivellant.
-No és que em faci molta gràcia
ço que dius, si els mallorquins
actuam com forasters
d'aquí poc no serem res.
-Al contrari car així
com molt menys tenguem a perdre
tant molt més arriscarem
en la lluita llibertària
contra Espanya i el corcó
del mercat capitalista.
-Ets potser dels que propugnen
les consignes de l'estil:
“EL PITJOR ÉS EL MILLOR”
-Sí que ho sóc, sense cap dubte,
no has llegit en Pisarev,
en Bakunin o en Prudhom?
No has llegit en Hörlderlin
quan diu: “De la destrucció
neixerà la primavera”?
-Tot això són sols desvaris
de cervells emmalaltits,
de suïcides potencials
sens collons per a llençar-se
des d'un pont com feu Celan.
-Et comprenc: la veritat
t'acollona, és normal
quan t'adones que l'humà
és sols l'urna del dolor
que natura sintetitza
com detritus tenebrós
del seu cíclic tarannà.
-Estàs com per que te tanquin!
Què t'has fet gnòstic, o càtar,
o quelcom de molt pitjor?
-Altre secta que l'Església
dels catòlics no conec
amb més força destructiva.
-Així doncs t'has fet Satànic!
-En Satan és la metàfora
del nou home que ens convé,
talment fou en Prometeu
per als grecs de l'Edat clàssica.
-Dos mil anys i encara així?
-”Dos mil anys i ni un sol déu?”
-Ço ho digué en Friedrich Nietzsche
a acaballes del denou.
-I és vigent encara ara
quan els déus són com productes
que emplenen els prestatges
dels mercats de la creença
en la pitança de la fe.
-No respectes a la gent
que sí creu en qualque cosa.
-Els respect fins i tot massa
car els vull alliberar
de cotilles ancestrals
que els condemnen a una vida
miserable i esquifida.
-Han triat per ells mateixos.
-Això és fals! Han triat per ells
engranatges d'un sistema
secular de repressió
i producció serial
de consciències esclaves
d'una culpa auto-induïda.
-És el que hi ha, el que som...
-Doncs és hora de canviar-ho.

2005-11-15T16:39:00.000+01:00

-Dominics i franciscans
me la pelen amb l'ajut
d'una monja guineana
que es despulla mentrestant.
-I llavors, vos la tirau?
-Se la tiren els barruts
dels diaques de la Seu.
-Vés per on quin putiferi
que és això del presbiteri.
-No t'ho pots ni imaginar!
Tot plegat ja ve d'enrere,
de quan Déu encara hi era
i l'havien d'enganar.
-I ell, això, ho consentia?
-I que vols si ens feu carnals
com la resta d'animals.
-Foren ells qui te iniciaren
en el ritu homosexual?
-Foren ells, i un cardenal
que ara habita al Vaticà.
-Quina edat era la teva
quan te varen estrenar?
-Era un nin de just set anys,
amb la pell arromangada
i els collons ben resurats.
-Quina sort que tengueres
d'estrenar-te així de prest
i amb uns mestres tan entesos.
-Per ço encara els faig servici:
en senyal d'agraïment
pel tan sòlid benefici
que m'aporta el seu talent.
-I la monja negra aquesta
potser creus que s'ho faria
amb un laic desenfeinat?
-Saps que ho són de sang calenta
aquests negres africans!
El fotut serà trobar-la
car és d'ordre de clausura.
-I si em faig passar per frare
d'un convent americà
que fa estudi antropològic
de la mescla de cultures
entre el clero popular?
-Tu mateix, sempre ets a temps
de fer-te una bona pruna
amb la imatge venerable
de la puta de'n Francesc.
-Com te passes! No ets creient?
-No ho diguessis a ningú,
pro profés la fe dels gnòstics.
-Es perdius! I des de quan?
-Des del dia en que llegí
l'evangeli dit apòcrif
de l'Apòstol Sant Tomàs.
-I és per ço que ara flastomes?
-Saps qui foren Simó el Mag
i la seva esposa Helena?
-Uns farsants que vencé Pere.
-I saps que na Magdalena
fou la dona de Jesús?
-No serà que el que has llegit
és el codi de'n Dan Brown?
-Saps qui foren el Ofites?
-Una secta orgiàstica
que adorava la serpent
com al Déu de veritat.
-Si tant saps perquè no em creus?
-Perquè això del gnosticisme
és més vell que el propi Déu.
dels teus nuvis capellans
-Idò més al meu favor:
quan més vell més perdurable,
més creïble i més pregon.
-El que a tu et succeeix
no reb altre nom que “trauma
infantil no superat
per maltractaments sexuals
infligits per capellans
en horari de col·legi”.
-Ço que dius és sacrilegi!
-Vés corrent al psiquiatra
i potser te curaràs
ans no perdis el senderi!

2005-11-11T13:27:00.000+01:00

-Quan t'adonis que als aljubs
ja tan sols hi creixen monstres
entendràs que la natura
tard o d'hora ha de guanyar.
-Quina cosa ha de guanyar
la natura segons tu?
-La batalla que li oposen
els humans des de fa temps.
-Pas de murgues naturistes.
-Voldràs dir ecologistes.
-Tant se dona, també en pas:
perquè ens ha de prendre el son
el que en cas d'esdevenir-se
ho farà d'aquí molts d'anys?
-No coneixes l'altruisme?
Què en serà dels que vendran
a darrere de nosaltres?
-El que en fou dels precedents:
un no res, un extingir-se
com els saures o els mamuts.
-Sempre estàs amb el mateix.
-El real és caparrut:
si no ho fos no existiria.
-No aprecies l'existència?
No te ufana el privilegi
d'haver nat intel·ligent
i entre els murris discernir?
-Menys dolor hi ha en la pedra
que reposa sobre el camp.
-I també menys alegria.
-Alegria... perquè en vull
jo d'això... una promesa
homicida, un miratge
de no-res en nom del qual
ens matam els uns als altres?
-Ets un boig anti-humanista:
Suïcida't si de ver penses
tots aquests grans desbarats.
-Jo sols visc per emprenyar
als indoctes optimistes
que com tu volen servar
l'animal més detestable
d'entre tots els que han estat
algun cop sobre la terra.
-És l'instint, no l'optimisme
qui m'empeny a preservar
eixa raça a què pertany.
-Així doncs la intel·ligència
et serveix de poca cosa.
Endemés has estat tu
qui ha xerrat per primer cop
d'aquests monstres de l'aljub
que ens indiquen la potència
invencible de natura,
la qual cosa significa
que som jo qui te raó.
-Ho he fet amb el sentit
que el que cal és fer un pacte
com aquell que els homes férem
sota el nom de Leviatan:
un contracte natural!
-I amb qui vols negociar:
amb els xots, els llops, les flors,
els ocells, els cucs o els arbres?
-És un pacte entre tercers.
-Com els néts que entre ells se rifen
qui se queda amb la padrina?
-Tu fas befa d'un fet greu.
-Pos les coses al seu lloc:
no és tan fàcil aturar
aquest ritme destructor
que els humans hem encetat.
-Tot és fàcil si se vol.
-Si se vol! Convenceràs
a tothom tu tot solet,
per ventura? Ho faràs?
-Temps al temps...
-...Sí, i una canya.

2005-11-07T19:05:00.000+01:00

-Anarquia arreu de l'illa!
Anarquia arreu del món!
Proclamem la destrucció
de tot ordre i jerarquia!
-Des de quan crides consignes
com un punkie mort de fam?
-Des que tenc un pam de seny,
les butxaques del tot buides
i el cervell escabetxat
amb formatge de gruiere.
-Ço que dius és més que oiós!
-És oiós tot quan m'envolta
a aquesta illa sens futur.
-Ets un poc catastrofista:
com així no hi futur
a aquesta illa que habitam?
-Per la gent que hi ha nascut,
gent com tu que no compren
el sentit del mots: “n'hi ha prou!”
-Prou de què? De passar fam,
com passaren els padrins?
Prou riqueses? Prou progrés?
-Tot això i encara més:
prou hipòcrites, prou pecs
que s'estufen pels carrers
com paons dins un corral,
prou venuts al capital
i als clovelles de Madrid,
prou piscines, autopistes,
camps de golf i aparta-hotels...
-Això sí que és condemnar
el futur d'aquesta terra.
De què hauríem de menjar
segons tu i els teus amics?
-Trobaríem un sistema:
No sabies que que la fam
va molt bé per a l'enginy?
-Quin consol que m'ofereixes!
-Abans ço que l'altra mort.
-De quin cony de mort em xerres?
-Bé que ho saps: la que oferiu
tots vosaltres: la desídia,
la paor, el menfotisme...
-Au, au... ves-te'n a punxar
a la Plaça dels Patins,
mem si et mors de sobredosi!
-Mal t'escolti Sant Tià
que és patró de la ciutat.

2005-11-02T16:51:00.000+01:00

-En la nit de Halloween
no menjassis carabasses.
-Com així? Què em pot passar?
-Pots patir d'indigestió
de cultures forasteres.
-El que és cerca és sols fer festa.
No ho impregnis amb sentits
que s'escapen al comú
de la gent que necessita
de l'esbarjo per fugir
de l'estrés que li provoca
la rutina del treball.
-Doncs pitjor, car endemés
fa servei al capital
com a vàlvula d'escap
de tensions acumulades
que s'haurien d'adreçar
vers la crítica i combat
dels mitjans de l'opressió.
-I que ens vols: com a soldats
ajupits rere la porta,
a l'espera d'un instant
que potser no arribarà?
-Tota espera és el visat
vers l'infern del desesper:
No esperar, ans atacar!
No rendir-nos, ans combatre
amb les armes que ens disposen
el cervell i la recança.
-Ets un boig il·luminat
que no sap el que se pesca!
-I tu un pobre desgraciat
que no sap cap on el porten
els confrares del mercat!
-Si riguessis qualque pic
trobaries que les coses
són menys greus del que pareixen.
-Ja me'n ric a bastament
tot pensant en el moment
en què tot farà fallida.
-Ja pareixes en Jonàs,
el profeta obsedit
amb la destrucció de Nínive
què el Senyor va perdonar.
-Només falta que m'il·lustris
amb coverbos de l'església
les lliçons de moraleta
que em pretens entaferrar.
-Just volia que et prenguessis
questes coses amb més calma:
tanmateix, què hi hem de fer?
-Gent com tu és qui propicia
l'espiral que ens precipita
vers l'abís de la porfídia,
la derrota i l'extinció.
-Què fa molt que no barrines?
-Tant me fa! No sóc com tu
que precises de les dones
perquè et pugin la moral
i altres coses que me call
pel pudor que me susciten.
-No ens podem posar d'acord
així que millor callar-nos
abans de què ens facem mal.
-Au, peguem si t'atreveixes!
-Torna-ho a dir i veuràs!
-Jo que et feia pacifista...
-Pacifista no vol dir
allò mateix que pacífic.

2005-10-31T15:53:00.000+01:00

-Massa fam hi ha en el món
perquè em venguis amb capricis
com aquest de l'esnifar.
-No és caprici, sinó un vici
que no puc abandonar.
-Qui et manava a tu tastar
llepolies per als nassos.
-No ningú, però anant gat
tot és bo si no te mata.
-No sabies que guarir
costa més que prevenir?
-Sol fer canvi de canal
d'immediat que veig anuncis.
-No llegeixes els diaris?
-Sols les planes de cultura
i la llista dels tuguris
on la gent se'n va a cardar.
-De debò que vas de putes?
-I que et penses que sóc gai?
-Ets un porc explotador
de femelles subjugades
per madames, macarrons,
traficants i governants
sense escrúpols ni valors.
-Tampoc cal exagerar
sobre un fet tan ancestral
com aquest d'anar de putes.
-Ancestral com fou menjar-se
la carneta dels nadons
en els temps neandertals:
l'antigor no justifica
els successos a-morals.
-Si existís la llibertat
en matèria de sexe
no hi hauria cap abús
de la dona en tant que tal.
-I què ens vols com animals?
-I què som: projectes d'àngel?
-La virtut és al punt mig
ens va dir l'aeropagita.
-No t'oblidis que el confondre
la virtut amb el sexual
és invent més actual
dels apòstols de la creu.
-Tens raó. Què vols que et digui?
Però pas molta d'angúnia
quan et veig empal·lidir
de tant fer el tarambana.
-Si tots fóssim coherents
optaríem pel suïcidi.
-Tan poc és el benefici
d'eixa vida que tenim?
-Àdhuc menys del que tu et penses.

2005-10-28T16:50:00.000+02:00

-Sóc aquell que jo no sóc.
Sóc aquell que no seré.
Sóc qui avança dreturer
vers l'abís de l'extinció.
-Vols dir que ets el déu invers,
Llucifer o Satanàs?
-En tot cas sóc la inversió
del fals déu dels cristians:
no em fa falta cap llinatge
car no sóc sinó el miratge
de la meva vanitat.
-Si tens res és que ets quelcom.
-Quan dic “meva” sols ho faig
com paràmetre local:
Vanitat és voluntat
condensada en un enlloc.
-Així doncs la propietat
no és res més que convergència
del no-res amb un indret
transitat per Voluntat?
-Ho compliques més del que és:
el que titlles com no-res
no és res més que Lliberat.
-L'home és lliure segons tu?
-No confonguis fonament
amb natura o amb atribut:
com el blanc vers els colors
talment és la llibertat
vers l'essència de l'home.
-Si no som, perquè pensam?
-Doncs pensam perquè no som
més enllà del que pensam.
-No em viciïs l'argument
que et perdré tot el respecte.
-No el vicii, però els conceptes
no em serveixen per a dir
el que pens de la qüestió
prescindint de tot subjecte
-Et cal doncs un nou llenguatge?
-Potser creus que “Ésser i Temps”
ens resulta tan complexe
per caprici de'n Martí?
-Em semblava que era així.
-Idò no: el nou explic
requereix una sintaxi
diferent a l'heretada
sota el nom de metafísica.
-Com Celan en poesia?
-Idò sí. Veig que ja entens
el sentit que hem de donar
a la cerca d'una forma
més novella de pensar.

2005-10-26T12:45:00.000+02:00

-Era ahir quan et vaig dir
que la llum empal·lidia
vora el salze del jardí?
-No record m'ho hagis dit,
ni ahir ni cap altre dia.
-Potser li vaig dir a una altra...
-Serà això, perquè nosaltres
ahir tot just vam boixar.
-No ens diguérem cap paraula?
-No, redeu! No ens fa cap falta
amb els anys que ens coneixem.
-És que hi ha gent molt pesada
que s'entesta en afirmar
que és la parla que ens fa humans.
-I confonen parla amb garla.
-I per ço jo els dic poemes
que pareix que parlen d'elles.
-I et serveixen per boixar?
-Qualque pic, quan ella és docta
o, també, quan és molt poma.
-Que sovint és el mateix.
-Sí, talment com la lletjor
en què alhora coincideixen.
-Que vols dir que les sucoses
ja no van d'aquests coverbos?
-Sols quan són intel·ligents:
com que poden elegir
sempre trien el millor
per al gaudi corporal
o el rendiment econòmic.
-Bé que fan aquestes golfes!
-I perquè les dius això?
-Per l'enveja que me fan.
-Mira que ho sou d'envejoses
les femelles mallorquines.
-Envejoses no, som geloses.
-Tu és que ets curta de gambals,
que te creus que tu no pots
agenciar-te un bon masclet?
-Fa tan temps que ja no ho prov...
-Idò venga que l'arròs
no torbarà en estovar-se.
-I si llavors és un manta
que em proposa relacions?
-Li fas el salt a la cara:
sense sortir del local.
-Molts d'aquests encara es peguen
per motiu d'una femella.
-Saps que ho som de subnormals:
dos mil anys i encara estam
hipotecats per l'amor.
-Puta invent de trobadors
desenfeinats... promotors
de la devastació
espiritual de l'home...
-Saps que ho estam de fotuts
per l'engany de la virtut.
-Amb el guapo que és boixar
sense explics ni conseqüències.
-Guapo i sa, que llavors venen
les malalties mentals
talment les depressions.
-Foten menys les purgacions
o els picors de les gadelles.
-Saps que n'hi ha de malalts
per la culpa de l'amor...
-Si és que ens mengen el cervell
amb novel·les i pel·lícules
i programes capvesprals
per a al·lotes menstruants
i madones menopàusiques.
-S'enamoren de l'amor,
aquest és el gran problema.
-Car l'amor és un parany
que regula el fet del sexe
per al bé d'una moral
adequada al capital
de l'edat decimonònica.
-Què vols dir amb tot això?
-Que l'amor es obsolet,
fins i tot, vers l'interès
de la super-estructura
liberal-capitalista!
-És clar! L'alliberament
de la dona ha subvertit
pressupostos més antics...
-Ja no en té cap de sentit
el reclam de la parella,
i el concepte de família
és un llastre que perdura
per la tan contradictòria
moral del conservadors:
adalils d'un capital
que reclama nous valors.
-Així doncs, nostra moral
en pos de la llibertat
en matèria de sexe
s'adequa al capital?
-Així és! Però ço és signe
de quelcom que esta previst
en l'anàlisi cabdal
que feu Marx: sols que el col·lapse
no vendrà per la plusvàlua
ans per l'auto-implosió
del sistema en abastar
un domini universal.
-La globalització
és camí cap al col·lapse?
-No és sols territorial.
Assoleix a controlar
esferes abans privades
com és l'oci: el treball
i els mitjans de producció
han deixat d'ésser els grans
protagonistes del joc.
-Aquest monstre és imponent.
-Gairebé té vida pròpia
i aquí rau nostra esperança:
tot quant viu ha de morir.
-M'has deixat atabalat!
-Què et sembla si ens relaxam
tot boixant sens compromís?
-Collonut, he duit condons.
-Però abans llepa'm el cony
fins que estigui ben mullada...

2005-10-24T17:09:00.000+02:00

-Jo no entenc el quedar prenys
en les dones d'aquests temps.
-I que vols, l'acabament?
Sense infants ens extingim
com els saures o els dofins.
-Sobra gent i, endemés,
el seu gest no és altruista.
-Com que no? I el patiment
en el part, condemna bíblica
com el fet de treballar?
-El seu gest és egoista:
no són fills allò que cerquen
sinó pepes automàtiques
per jugar a ser mamàs.
-Ets un verro nihilista!
-Soc un home realista.
Si hi ha infants morint de fam
quin sentit té l'educar
aprenents de consumista?
-Tu t'estàs boig! Tens més perill
que un miler de Ben Ladens!
-Mal n'hagués mils de milers
d'aquests homs tan avinents.
-I endemés apologista
del més vil dels terroristes.
-Si fem contes sortiràs
esculat del teu judici.
-I quins contes vols que fem?
-Els que es fan en aquest cas:
els dels morts entre la gent.
-No voldràs utilitzar
un barem quantitatiu
per jutjar un fet moral?
-Gent és gent, tant a Occident
com al míser Orient:
Cap per cap descobriràs
qui és més pèrfid terrorista.
-De cap manera és comparable
amb criteris subjectius:
a Occident és més dolós,
més flagrant, més dolorós...
-Insinues que el teu temps
és més car que el d'un taujà?
-Em sap greu, però és així,
com perd més la humanitat,
amb nosaltres o bé amb ells?
-Perd amb ells, per descomptat,
car no tenen llur futur
burdament hipotecat
talment el tenim nosaltres.
-Ja estic fart d'apocalíptics
traficants de desbarats.
-Jo estic farts dels integrats
que hipotequen llur futur
i també el futur d'uns altres
que no poden ni piular.
-Ves-te'n doncs a pul·lular
entre els murris de la selva.
-Rest aquí per empipar.
-T'aprofites de nosaltres.
-També jo sóc de vosaltres
car no em puc foragitar
tots els anys d'aprenentatge
dins els feus del capital.
-Així doncs, això és la guerra!
-Sigui doncs, fins que no resti
ni un sol pec occidental!

2005-10-21T17:28:00.000+02:00

-No concep altre pretext
per a ço de l'escriptura
que l'explic del devastat
territori de la ment.
-Així doncs, tot és context
el que pots escripturar?
No té el text autonomia?
-Aquí entra el quid formal:
pos ma veu en l'heptasíl·lab
pel mestratge de'n Bauçà.
-No te sembla un poc plagiari?
-És un plagi usar el sonet
com a forma del poema?
-I aquest hàbit dialògic?
-La cautela filosòfica
m'impedeix d'estructurar
el discurs des del subjecte
monolític de'n Descartes.
-Així doncs la teva veu...
-No és la meva, és la nostra
lluny de signes majestàtics,
és el jo desballestat
d'aquell que diu: “Jo sóc l'altre”.
-Al·ludeixes a Rimbaud.
-Sí senyor, i a Baudelaire,
el “flaneur”de la ciutat
que en sonets escripturà
els orígens del modern.
-No t'estreny tanta cotilla?
-Al contrari, me permet
de seguir sense estimbar-me
pels abismes del llenguatge.
-Certament, lluny queda el temps
dels filòsofs com en Kant.
-No pretenc filosofar
sinó moldre per la gent
la llavor d'un pensament
deixondit i alliberat.
-Ço és llençar perles als porcs:
creus que algú t'escoltarà?
-Com més jove molt millor.
-El gran Sòcrates morí
per quelcom de molt semblant:
vols que et diguin pederasta?
-Tant me'n fot si es pot salvar
un cervell de la desfeta.

2005-10-19T17:21:00.000+02:00

-Més val riure que malviure.
-Vés tu quina obvietat,
no importava haver tudat
tant de temps amb els estudis
per 'mollar 'quests desbarats.
-El que és obvi no és fotesa:
ço és quelcom que hem oblidat
i ho patim amb tossudesa.
-Per dir dois millor callar.
-Tens raó, però ningú
no en fa cas d'eixa virtut.
-Cal servar l'economia
del discurs: sols el que és nou
justifica el malbarat
de l'explic, la resta és vici.
-I si el nou fos allò antic
que hem desat dins el calaix
de l'oblit, també és un vici?
-Sols desam el que no usam,
allò que no ens fa cap falta:
el nou és qui ens redimeix
de l'abís de la ignorància.
-I si el nou fos com un ou:
fora abans que la gallina?
-No me venguis amb retòrica
que s'adiu tant amb l'antic:
el nou brosta en el gresol
espontani del poètic.
-Com la mosca del vinagre?
-Tu saps bé que no és així.
-El crear no és conèixer.
-Sols es pot de ver conèixer
el que un mateix ha creat.
-Sols un Déu pot, doncs, conèixer.
-El poeta és com un déu:
demiürg d'un nou llenguatge.
-Ordenar no és el mateix
que crear: el demiürg
sols ordena, el deú crea:
posa ordre al teu pensament!
-Sols m'entén qui em vol entendre.
-Vet aquí l'altre element
fornidor de la ciència:
l'interès, la voluntat.
-”Coneixement i interès”
és un llibre d'Habermas.
-Sols coneixes el que vols.
-Discutíem sobre el nou...
-No hi ha ou sense gallina...
-Ni gallina sense l'ou...
-Hi ha ou i hi ha gallina...
-Però a mi m'exalta el nou.
-Doncs això que has dit és vell:
és d'un poema de'n Foix.
-Te promet que no ho sabia.
-Perquè el vell no t'enamora
tal com m'enamora a mi
o al forner de Sarrià.
-Creus que hi ha consens possible?
-Acordar raó i follia
és la nostra missió.
-Més val riure que malviure.
-Ten la raó: cal proclamar
la revolució lúdica,
impúdica i divertida.
-Més amor i menys mentides!
-Què cony d'amor: Sexe! Sexe!
Sexe sens distincions!
-I que es foti en Benedicte!
-I la indústria de l'oci
que, no ho dubtis, avui és
el pitjor dels instruments
de l'alienació
que a tots, sense excepció,
ens sotmet i nihilitza.
-Més que la feina, vols dir?
-No t'adones que el sistema
no es sustenta ja tan sols
sobre les necessitats
bàsiques de subsistència
sinó sobre l'entremat
creat artificialment,
d'una espúria demanda
de productes adreçats
a matar el pas del temps?
-No hi havia reparat
en aquesta obvietat.
-El que és obvi no és fotesa
i ho patim amb tossudesa.
-Doncs la revolució
passaria per no fer
res que no fos gratuït,
com fer l'amor o passejar...
-Efectivament: minar
els fonaments del sistema:
la llei del mínim consum.
-Això fora apocalíptic!
-Tanmateix ja ho és, o no?

2005-10-17T17:18:00.000+02:00

-Aquesta era és nihilista,
liberal, capitalista,
descreguda i consumista.
-Quina murga post-moderna
que m'estàs entaferrant:
aquesta era és com les altres
ja que totes són iguals.
-Ço no és cert i bé que ho saps:
no te facis el sofista
que ço abans ja ho hem parlat.
-Pro d'allavores ençà
el parer m'ha variat
i ara pens que cada edat
és idèntica a les altres.
-Ço és pensar com un feixista.
-Vos pensau que adjectivant
tot allò que no us agrada
amb l'epígraf de feixista
ja ho teniu tot arreglat.
-Spengler pensà com tu
i acabà en el partit nazi.
-També Heidegger ho feu
i tu el segueixes citant.
-Però el cas és diferent:
ell hi anà com enganyat.
-No, si encara em faràs riure.
-N'Arend el va perdonar.
-Només perquè se'l tirava:
que me'n dius de'n Paul Celan,
un horabaixa sencer
garlant entorn de les plantes
i flors de la Selva Negra,
tot esperant la paraula
que no havia d'arribar.
-A vegades el perdó
se demana amb la mirada.
-A vegades el perdó
no concerneix a ningú.
-Tornem al punt on estàvem:
ja no creus en el progrés?
-Ja no crec en res de res.
-Així doncs ets nihilista.
-Mira que ho ets de pesat.
-Són els símptomes del temps:
descreença i descontent.
-Això sí que sembla Spengler:
Decadènci' d'Occident.
I me dius a mi feixista?
-Occident és decadent
per una causa immanent
a la seva fesomia:
-La terra del sol ponent.
-Exactament! I aquest ésser
l'exportam arreu del món,
infectant cada racó
amb el mal del cansament.
-Així doncs, tothom cansat
per la culpa d'Occident.
-Occident més que tothom.
-Que indefensa, pobra gent,
front el virus d'Occident.
-Potser te n'estàs fotent?
-Clar que sí! Sóc nihilista:
més val riure que plorar.
-Ço no és ésser nihilista:
ço és ésser un diletant,
un gran cínic, un vergant...
-Perdona'm si t'he ofès.
-No és a mi que m'has ofès
sinó a la resta del món.
-Vatua! Sí que he fet llarg...
-És que no tens sentiments?
-Cap ni un: com tu ja saps
sóc un pobre nihilista
descregut i descontent.
-Serà cert que ets nihilista.
-I per tant un poc sofista,
si feim cas a n'en Plató.
-Ton discurs és un no res.
-Ma paraula no connota.
-Ets un símptoma dels temps...
-Un perdut, un diletant...
-Un Diògens post-modern...
-Lleva't, que em tapes el Sol.
-Tu, que cercaves un home
t'has perdut dins tu mateix.
-Sóc un símptoma dels temps...
-I jo no sóc n'Alexandre.
-Tant se val, fes-me una palla
i em quedaré satisfet.

2005-10-14T17:06:00.000+02:00

-Ell habita l'heptasíl·lab
com el peix habita el mar.
-Que me xerres de'n Bauçà?
-Del Rector de Son Pinyol.
-Això rima amb espanyol.
-I què vols d'un capellà?
-Doncs que sigui maricó
i s'ho faci amb l'escolar.
-Idò ja no podrà ser.
-Com que no? I com així?
-Ho han dit al Vaticà,
ara van a investigar
a tots els seminaristes,
de res val la castedat,
al que sigui homosexual
ni tan sols per catequista
el voldran, aquests feixistes...
-Em pareix ben coherent
amb el dogma cristià,
endemés, un club privat
com l'església catòlica,
apostòlica i romana
pot fer quant li vengui en gana
amb els seus associats.
-Però església som tots...
-...els que heu estat batiats,
just com els socis del Barça:
si no t'agrada, te'n vas...
-I si el dogma fos de debò?
-No me facis de Pascal...
-Doncs no anava malament
no, amb el seu pensament...
-Massa por els heu mamat
a aquests verros xantatgistes.
-Endemés, jo, ni sóc Gai
ni em pens fer seminarista.
-Tens raó. Fes el que vulguis
amb la teva dignitat,
pro no em venguis amb mindunguis
quan surti un nou postulat
immoral i pan-feixista.
-És pitjor el Capital
i tu bé que consumeixes.
-No és cert que sigui pitjor:
n'és el còmplice ideal.
Pro tens tota la raó:
Tots som falsos i hipòcrites,
tard o d'hora ens doblegam
al poder de l'ortodòxia.
-Així doncs, que me proposes?
-Suïcidem-nos: tu sabràs
si és vera que hi ha un déu
i jo no contribuiré
mai més al capitalisme.
-Suïcidar-se és gran pecat.
-Tan pecat com trastocar
l'equilibri de l'oferta.
-Però el cel dels cristians
no és el cel dels consumistes:
jo me jug l'eternitat,
tu te jugues sols...
-...la vida.

2005-10-13T16:41:00.000+02:00

-'Quest és el món invertit:
on la nit es fa de dia
i on el dia es fa de nit.
On el bé evita el cos
perquè el Mal ens deshabiti
més enllà del moll de l'os.
On la tomba és el repòs
de la vida que ens condemna
a les ombres del congost...
-Atura el carro, profeta,
que això Nietzsche ja ho va dir
fa poc més d'un segle i mig.
-Que ho digués no significa
que no es pugui repetir:
bé que els pàters repeteixen
les obscures lletanies
del seu Kaiser Jesucrist.
-Ja ningú no se les creu,
sols perduren formalment
com la tomba d'aquell Déu
que ens creà com el que som:
els prohoms de l'Occident
que duran la llibertat
als països d'aquest món.
-Dius que fou mal necessari
l'existència d'aquell Déu?
-Dic que fou allò que fou,
car no fou d'altra manera.
-Çò no és gaire llibertari:
no hi va haver-hi contingència
en la seva preeminència
sobre els déus de l'antigor?
No hi va haver-hi violència?
-El món és un organisme
en constant evolució
baix mandat de la Raó.
-Hegel és el paroxisme
de l'abominació!
-I Nietzsche és hegelià
sense tan sols ni adornar-se'n:
el concepte de l'humà
s'exhaurí amb els francesos:
el Sobre-home és el camí
que ha de prendre la Raó
per copsar la Llibertat.
-L'argument és circular:
Hegel demostrat per Hegel.
I a mi no m'embullaràs
amb ardits de sistemàtic.
-El que dius és simptomàtic:
tot quant és, és fet sistèmic,
i el fet simple és fet abstracte
com abstractes són les ones
que es dibuixen sobre el mar.
-El que dius no té sentit:
no has llegit a Kierkegaard?
L'existent és singular
i l'espècie és abstracte.
-Una cèl·lula val més
que la suma del teu cos?
Més un arbre que el seu bosc?
Per un home romps el pacte
que sustenta la ciutat?
-La qüestió del valor
no té càrrega ontològica:
aquí rau el gran error
de la vostra metafísica.
-Si has llegit a Schopenhauer
entendràs la Voluntat
com un fet universal
mol semblant, en tarannà,
al déu dels hegelians.
-La Raó i la Voluntat
són les forces antagòniques
del sistema schellinià,
talment com el bé i el mal,
maniqueisme vetllat
que beu de l'esoterisme
cabalístic alemany:
Eckart, Bëhme, Paracels...
-Estàs ple de pre-judicis.
No te basten els indicis
per entendre la tragèdia
a què ens veim tots abocats?
-La tragèdia l'entenc
com destí individual:
jo, tot sol, davant el món;
tu, tot sol, davant de mi...
-Solipsisme idealista
fichteà: la més ingènua
de les perles metafísiques...
on vols anar a parar?
-A la senda inexhaurible
del poema alliberat...
-Això sí que és fantasia!

2005-10-12T15:32:00.000+02:00

HISPANITAT

-Una maledicció
plana sobre el cel de l'illa:
li han robat tots els colors.
I ara l'illa és sols un pit,
la mamella d'un país
de bandarres i mossons,
de folklòriques servades
en revistes de formol,
futbolistes sens collons,
prostitutes espitades
i toreros maricons!
-Ei, no et passis ni un sol pel
que els toreros són ben mascles,
no els has vist mai el paquet?
-Jo me fix en el del bou:
això sí que són collons.
-El torero és al país
com l'artista és a la França,
el futbolista al Brasil,
el filòsof a Alemanya,
o la santera a l'Haití.
-Deu ni dò, quin bon exemple...
i del Guàrdia Civil,
quina cosa ens en pots dir?
-Que va de verd i en parella,
i patrulla pels camins
tot vetllant per la faustesa
i la moral d'aquest país.
-A tu d'on putes t'han tret?
-De la Facultat de Dret
de las Islas Baleares.
-Això rima amb “faralaes”.
-Sobre tot el mes d'abril.
-Per allò de “aguas mil”?
-No, collapes, per la “feria”!
-Ja ho sé, només rimava.
-No me rimis que em fas mal.
-O germà lo mal germà,
tu me toques i em fas mal,
m'enterrares dins l'arena
per la flor romanial...
-Què mussites, animal?
-Una cançó popular.
-Voldràs dir que del Partit.
-Del partit i de l'anat.
-Voldràs dir “i del xapat”.
-No, “partit” vol dir “anat”.
-I xapat vol dir “Partido”
que és partit en balear.
-Tu me la vols endinyar...
-Ja fa estona que fas sang.
-No me n'havia adonat.
-Saps que ho sou de returats
els autòctons obsedits
en voler-vos catalans.
-Tens raó! De no ser-ho
ja t'hagués apallissat
fins matar-te, fill de puta!
-Què m'has dit? m'has insultat,
catalufo maricó?
-Jo? Què va! Sóc incapaç
de matar ni un sol moscard.
-Això no quedarà així:
et vaig a denunciar
al quarter de la Civil.
-Com si menges bacallà,
vull dir: bacallà al pil-pil.
-Ja començam amb les rimes?
-És tan sols per oblidar,
tal com diu el vell glossat:
més val riure que plorar.
-Sí, riu, riu... riu mentre puguis
que ja se t'acabarà!

2005-10-11T18:36:00.000+02:00

"La nación de Zapatero es la libertad, la mía es España"

Mariano Rajoy

CLAR I CATALÀ (SIC) !!!

2005-10-07T18:08:00.000+02:00

NOCTURN A L'ILLA

Qui em sadollarà
d'aquesta set de silenci
d'aquest silenci sense set?

Les paraules ja no basten
i els gests
formen cercles damunt l'aigua

Un crepuscle blanc glateix
dins uns ulls sense mirada

Lascivament
la nit somriu entre els àlbers

2005-10-05T17:34:00.000+02:00

AR (Avís de Rebut) a L'Atlàntida

Illencs, no estimeu a qui no us estima!
A una soll trobaríeu més amor
que no entre aquests porcs colonialistes
que tot just vos volen per l'interès
dels molts doblers que els pagau cada mes.
Vos heu demanat que en treim noltros, d'ells?
Jo vos ho diré: aniquilament,
devastació i el rar sentiment
de no saber quin és nostre voler,
que és com dir: el nostre ésser de debò.
La solidaritat no significa
imposició: sense llibertat
solidaritat és opressió,
perversió suprema del llenguatge,
subtil engranatge d'extorsió,
d'humiliació i de xantatge.
Illencs, sabeu-ho, per a Espanya sou
els últims residus colonials
d'un imperi forjat amb la sang
i el deshonor d'homes i dones dignes.
Illencs, digueu, perquè sou tan beneits?
Perquè estimau a qui tant vos odia?

2005-10-03T18:03:00.000+02:00

No hi ha versos més perversos
que els que clamen els conversos...

Sant Pau, Juriasti, Savater, Boadella, Piqué, etc.

2005-10-02T15:41:00.000+02:00

Entre el pretext i el context el text s'esllavissa:

Callar fóra pervers
quan l'únic vers és l'Advers...

Solucions al conflicte de Ceuta i Melilla:

1- Eliminació del concepte d'estrangeria: disolució de les fronteres.
2- Final de la dominació imperialista espanyola sobre totes les seves colònies: Ceuta, Melilla, Galícia, Euskadi, Països Catalans...

Aturem l'hipocresia genocida de l'estat espanyol!

2005-09-30T13:37:00.000+02:00

ILLAMAMA

La dida que sura infants d'altri no té llet a bastament per al seu propis fills.
La dida, de tant nodrir infants d'altri, ja té el pit massa pansit.
Que lletja és la dida.
La dida té un càncer al pit i ja ningú no la vol.
Ara la dida fa de puta.
De tant de llepar pixes la dida té la llengua podrida.
Quina puta més barata que és la dida.
Mirau com s'eixarranca per un plat de llenties.
La dida ha pres purgacions:
Ja no pot sucar la figa i ara para el cul pels cantons.
De tant parar el cul a la dida se li ha encomanat la fluixera:
L'han vista concagar-se als pantalons mentre demanava almoina al portal d'una església.
Fins i tot els infants que ha surat se tapen el nas i fan com que no la coneixen quan passen pel seu costat.
Han trobat la dida morta a la vorera del mar i tal era el seu estat que les autoritats han decidit de llençar-la a l'aigua:
“Millor infectar els peixos que no les rates” ha dit la batllesa.

2005-09-29T13:18:00.000+02:00

L'al·lota que volgué ser santa

Aquesta és la història més trista que mai no he sentit. I com totes les històries tristes, aquesta història acaba vora l'andana deserta d'un ferrocarril. Me la contà el ferroviari de Bunyola un matí que la pluja em sorprengué passejant pels voltants de l'estació. És la trista història d'una al·lota del poble que enlluernada, des de ben petita, per les vides de sants que sa padrina li solia relatar els freds capvespres d'hivern, va desenvolupar una fervorosa vocació de santedat. L'al·lota va créixer i amb poc temps se convertí en l'al·lota més bella de la comarca. Eren molts els fadrins que la pretenien, però ella, mantenint-se fidel a la seva vocació, els anà rebutjant un darrere l'altre. Tals eren l'expectació i la insistència que despertava entre els joves en situació que decidí recloure's a casa seva fins que fos arribat el moment de prendre els hàbits de noviciat al convent ciutadà de Santa Clara. Però un dia de primavera, atret per la fama que d'ella s'havia estès entre tots els jovençans de la illa, arribà al poble el senyoret d'una de les més grans cases de Ciutat . El jove se presentà a ca seva i sense ni tan sols haver-la vist una sola vegada va fer-ne la petició de mà. Els pares d'ella consideraren que no podien refusar aquella oferta. Ells s'havien esforçat durant tota la seva vida, veient-se-les i lluitant amb les misèries i penúries d'una vida humil, per a què la seva filla no li faltés mai un bon plat a la taula, i ara havia arribat el moment de què ella fes aquell darrer esforç que de ben segur hauria de repercutir en el futur benestar de tots. Però ella s'hi negà en rodó. Va recordar-los l'educació que ells mateixos li havien donat així com la devota i casta vocació que aquella mateixa educació havia contribuït a sedimentar dins el seu cor. Els pares provaren convèncer-la amb tota mena d'argumentacions i xantatges emocionals, fins que cansats de discutir i veient que no hi havia manera cristiana de tòrcer l'obsedida voluntat de sa filla, optaren per la contundent i dolorosa alternativa de la imposició: “O te cases amb ell o te pots deixar de considerar la nostra filla. Ja saps on hi la porta”. L'al·lota, abatuda, va dirigir una darrera mirada a sa padrina, que havia seguit la discussió asseguda al seu balancí, com suplicant la complicitat d'un ajut o tot just una paraula que alleugerís la insuportable càrrega de tan terrible decisió. Però la padrina tot just va aclucar els ulls i, sense dir res, va fer un sospir. En aquell moment els esdeveniments es precipitaren: l'al·lota, com enfollida, fugí corrent d'aquella llar que ja havia deixat de ser la seva i es dirigí cap a l'estació del tren. Un cap allà, sense deixar de córrer, seguí davallant per les vies del tren en direcció a Ciutat. A l'alçada de Caubet, el conductor de la locomotora que pujava des de Ciutat no va poder fer res per frenar a temps.
Segons me va dir el ferroviari, no són pocs els que alguns capvespres de primavera l'han vista a l'andana de la parada de Caubet, mitja despullada i esperant que el tren s'aturi. “Dissortadament i per estrany que sembli -em confessà després el mateix ferroviari- ningú no hi ha fet mai parada... a l'andana de Caubet”.

PS- Més tard he pogut saber que per aquelles mateixes dates, a Can Marquès, l'hereu d'una de les millors famílies de Ciutat va satisfer, als seus amics, una aposta perduda.

2005-09-28T17:22:00.000+02:00

Conversa al tren de Sóller
amb el darrer llibre de'n Miquel Bauçà a les mans

-El mar és lluny de Caubet
i no obstant n'és tan a prop
que tot plegat cap sencer
dins una sola alenada.
-I què vols dir amb això?
-No res, just una metàfora
de l'indret. Mai no has llegit
“El mar”, d'en Blai Bonet?
-No sé qui és aquest home.
-I a n'Agustí Villaronga,
el coneixes? Fa cinema...
-Aquest nom sí que me sona,
que no hi va fer una pel·lícula
ambientada a Caubet?
-Idò, pardalot: “El mar”,
inspirada en la novel·la
homònima de'n Bonet.
-Bonet... quin nom era el seu?
-Blai! Talment la llet de Campos!
-Quina llet hi ha a Campos?
-Ara ja no n'hi ha cap,
però abans n'hi havia una.
-Ah, ves per on, no ho sabia!
-Jo ja no sé que saps tu.
-Moltes coses sé... però
segueix parlant de Caubet.
Això sí: sense metàfores.
-Caubet és bell i per çò
el govern ha decidit
de convertir-lo en reclam
per a que els turistes usin
el ferrocarril de Sóller.
-La idea és molt avinent.
-Ja no hi ha tuberculosos:
ara el que hi ha són sidosos,
aquí dalt no emprenyen tant.
-No, i no es poden queixar
gens de les vistes que tenen:
a damunt de viciosos
afortunats, no te fot!
-Home, això d'afortunats...
-Compara això amb Son Llàtzer,
l'Hospital o Son Dureta.
-I tu te dius cristià?
-Una cosa no va amb l'altra,
saps si haguessin fet més bonda!
-T'estàs passant una mica.
-Coloni' de viciosos
és el ver nom d'aquest lloc:
tuberculosos, sidosos...
I encara els haurem de plànyer?
-Si el tren 'nàs més aviat
te fotria per avall!
-Ho veus? El més natural
en tot home són aquests
tipus de mals pensaments.
Per això és que ens fan falta
les Lleis i regles morals:
el Leviatan de Hobbes.
-Però si ets tu l'immoral!
-Has llegit Darwin, Spencer...
Servar l'espècie ens cal
a costa de l'individu.
-El teu déu no diu això.
-Sí que ho diu: l'analogia
entre l'ànima i l'espècie,
i entre el cos i l'individu:
Universal i singular:
el primer és el que val.
-I el concepte de persona?
-La persona és tan sols màscara,
ventríloca de l'elan.
-Sofistiques la demència:
heu perdut tots els papers.
Acceptau ja la derrota!
-Encar tenim el poder:
l'ostentació subtil
és l'arma definitiva.
-També en un món sense fe?
-El món no ha perdut la fe:
sols l'ha perduda Occident.
-Ara sí que m'acollon...

2005-09-27T12:40:00.000+02:00

ENTROPIA

Illa de gel
Tàvega de llum exhausta
Mar quiet de l'extinció
En la paraula crionitz el dolor
com a llavor seminal d'una fràgil despresència
Fluir, fondre's, escolar-se, desistir...

Una llei per a tot
Un únic vers sense revers

Illa de gel:

Quin animal me somriu,
gasiu, des del teu interior?

2005-09-26T18:18:00.000+02:00

In Berlin by the wall...
Lou Reed

Un ca negre corr entre la gent,
per carrers difuminats sota el nocturn fremir
de la fràgil llum d'un cel sense lluna.
Un ca negre panteixa, exhaust,
vora l'ombra d'un braç que s'allarga
com aferrant, dins el puny entreobert,
un grapat de no-res.

Un ca negre me rovega la nina dels ulls,
penetra dins el meu son,
m'arrossega per pàl·lids carrers sense lluna,
i me ferma al volant d'un cotxe abandonat
en la més llarga i estranya de les avingudes.

Un ca negre m'està cercant.
Quan me trobi, ja serà massa tard.

2005-09-25T20:18:00.000+02:00

DIUMENGE

L'herba seca reposa entre les teules.
Un cor de diumenge cau, cruiat,
des de dalt del terrat de les pereses
i els moixos ja no ens miulen al passar.

El sol que tot ho encén, també s'apaga,
i la nit, obscurint-nos, ens sosté
sobre el fràgil filferro d'unes passes
que alenteixen l'oblit d'aquests carrers

que ens han vist créixer, retre'ns o morir
dia darrere dia, com promeses
de fang sempre incomplides, com dits

que escandeixen paraules sense fe,
o com ulls que contemplen la fotesa
de tot i assagen noms per al no-res.

2005-09-23T18:07:00.000+02:00

A P.M.J
In memoriam

Inici de tardor
La calma colca sobre els cavalls de l'oblit
El viatge més llarg: el trajecte més curt
Entre no-res i no-res
L'instant d'un no-mai
T'in-significa
Per sempre
Efervescència del blanc
Dins els ulls
Boreals
Petges sense contorn
S'allunyen per senderes de gel
Com formigues d'or
A la recerca d'un paisatge

2005-09-22T17:38:00.000+02:00

LA NIT DE L'ART A LA CIUTAT DE MAL

La nit de l'art?
No, la nit dels diletants,
de les pepes d'un glamour post-
ís,
la nit kumbayà dels llepaculs municipals,
dels voltors cridats a la taula on el pastís
són les sobres del vòmit
d'un trencat compromís.

-Salve, autoritats!
Magnífiques, excel·lentíssimes,
il·lustríssimes autoritats!
M'he rentat la llengua
amb lleixiuet
i m'he torcat el cul
per si de cas...

La nit de l'art?
No, la nit del desbarat,
del post-racisme eixelebrat,
la nit sacramental de l'estètica a-
nal
dels bufons municipals:

-Catalina, Catalina,
'questa coca és cosa fina
i el xampany fenomenal!
-Això és cava, animal!
-Has semblat nacionalista
i això no et fa gaire artista.
-Y que quieres que te diga,
que me pones muy verraco?
-Si te aseas el sobaco
podrás tocarme la figa.
-No me jodas que me huele?
-Jo! Casi me da un telele
cada vez que te me arrimas...
...
-Y ahora, en qué trabajas?
-En el diseño de fajas
para caniches obesas
y tu, qué tal tus empresas?
-Me he comprado un Mercedes.
-O sea, sin estrecheces:
viento en popa a toda vela...
-No surca el mar si no vuela...
-Un bon tros de vergantín!
...
-La trans-textualitat de l'hiper-texte ens adreça cap el nucli meta-lingüístic del discurs en tant que bucle de proposta: l'esbiaxament dels eixos supra-estructurals genera l'hipostasiament del concepte en qualitat d'element directriu de la comprensió orgànica de l'obra entesa com a projecció dialògica de la percepció consensuada de l'entorn matèric...
-Però no oblidis que Schoffnauer, en les seves esmenes a Hüschel, distingí la doble polaritat del concepte en tant que reminiscència post-moderna del symbolein grec: la colisió dels opòsits genera l'absurdum ontològic del nom entès com a epígraf referencial.
-No obstant, el neo-nominalisme schoffnauerià, reformula el discurs ockhamià en uns nous termes que li confereixen una certa dignitat ontològica.
-Això és una burda simplificació.
-Idò és és la tesi amb que treballa en Jacob Killken.
-Un simple principiant. Vols una altra copa de cava?
...

La nit de l'art?

2005-09-21T16:57:00.000+02:00

“DARWIN'S NIGHTMARE”
(Un document de Hubert Sauper)

Els moscards sobre els ulls d'un nin negre
fan el mateix efecte que una merda de ca sobre el trespol del menjador:
cal netejar-los.
Tothom sap com es neteja un tros de merda però
algú ha pensat com es netegen els moscards dels ulls d'un nin negre?
La resposta és molt simple: enterrant-lo.
Al nin, és clar.
A Àfrica, per fer dissabte, en comptes d'emprar graneres utilitzen fusells i als morts que no enterren els reciclen per a engreixar els voltors i així configurar un panorama rutilant per a les càmeres de les televisions occidentals.
Heu reparat que les notícies sobre Àfrica sempre les emeten just abans dels esports?
-Potser és perquè el ventre inflat d'un nin mort de gana recorda un baló de futbol i, a nosaltres, homes i dones cultivats, sempre ens ha atret la subtil retòrica de l'associació d'idees.
-Què vols dir amb això?
-Vull dir que el que es fa és rebentar amb una cossa la panxa dels nins morts de gana.
-I de la sida, no me'n dius res?
-He sentit dir a un capellà que l'ús del preservatiu és pecat i que els negres són com animals que no saben reprimir els seus instints.
-Caldrà sanar-los, idò.
-Fóra millor enviar-los un raïm de bombes h.
-Però això contaminaria el llac i no podríem importar més Perca del Nil!
-No cal preocupar-se per això, encara ens quedaria l'Amaçones.
-Tens raó.
Mentre tant els avions volen des d'Europa per a practicar la més antiga de les modalitats del comerç: l'intercanvi: armes (que nosaltres ens sobren) a canvi de peix i raïm (que els sobren a ells).
-Aquests negres són curts de gambals, no se saben organitzar: només que retornassin als costums dels seus ancestres tendrien menjar de sobra.
-No sé ben bé per on vas, ara...
-Què ets curt tu també? L'antropofàgia! El canibalisme! Tenen fam? Idò que es mengin els seus morts. D'aquesta manera podrien donar un nou enfocament a les seves guerres endèmiques, replantejar-se-les com a grans caceres on els vencedors se quedin amb la carn dels caiguts. La mort en batalla no és gaire diferent de la mort en un escorxador. I si no, sempre els queda el recurs dels camps d'extermini, on fins i tot podrien efectuar controls sanitaris del producte. I qui sap si amb el temps els occidentals no arribaríem a descobrir una veritable exquisidesa en això de la carn humana... podria suposar l'industria més rendible de la història!
-Però el preu moral seria una mica massa gros.
-El mateix que quan tu te menges un bistec de vedella.
-No és el mateix un home que una vedella.
-Ah no? En primer lloc no estam parlant pròpiament d'homes, estam parlant d'africans. En segon lloc qui et penses que representa ara mateix un perill més gros per a la supervivència i prosperitat de la nostra espècie, els africans o les vedelles?
-Vist així...
-Ho miris com ho miris. L'únic inconvenient de les vedelles és que es fan pets. Però els africans, a més de fer-se pets com tots els altres, no fan altra cosa que emprenyar-nos: fam, guerres, immigració... i llavors tota aquesta gent nostra tan plena de bones intencions com de curtor, que se'n planyen i fins i tot arriben a idear maneres i projectes per ajudar-los... quin balafiament de cervells!
-No, si en el fons tens raó. Però no creus que si entràssim en aquesta dinàmica acabaríem per assassinar als nostres propis pares?
-Potser, i quin mal hi hauria amb això? Quina manera més gloriosa d'extingir-se! Vols que te conti un somni que tenc des de fa temps?
-Venga.
-Sóc el darrer home que queda sobre la terra i tenc una pistola a la mà. Què creus que faig?
-No sé, potser medites si val la pena seguir viu.
-Efectivament. Encara no t'he dit que jo he estat el responsable de l'extinció massiva. No sé com, ni de quina manera, perquè és una d'aquestes coses que saps durant el somni tot i que no l'hagis somiada, que formen part de la teva personalitat, de la teva memòria, en el si d'aquell somni en concret. Em mat o no me mat, tu què faries?
-No ho sé, per quin motiu se suposa que t'has carregat a tothom?
-Perquè m'emprenyaven!
-Idò en aquest cas jo crec que em mataria.
-I això és el que faig i, saps què... Mai un somni no m'ha reportat tant de plaer, molt més que si em pol·luís... com un híbrid de la més absoluta vanitat i de la calma més absoluta.
-La “coincidentia oppositorum”.
-I tot plegat això m'ha fet pensar que és fals allò que digué Nietzsche de què Déu ha mort i que l'hem mort entre tots.
-Ah sí?
-Sí, a Déu no l'ha mort ningú: Déu s'ha suïcidat, i aquest fet és el que el fa diví.
-Però encara hi som nosaltres.
-Cada cosa al seu temps, la nostra essencial imperfecció ens ha condemnat a una llarga agonia.
-La història.
-Veig que comences a filar... a més, en quin cap entraria que poguéssim arribar a ésser més precoços que el nostre creador?
-En cap, a menys que fos ell qui ens extingís.
-Però en aquest cas no estaríem parlant de la mateixa cosa: la gràcia de tot, el quid, és la qüestió de la llibertat: sense ella seria del tot impossible arribar a assolir aquella catarsi en què coincideixen la vanitat i la calma.
-És vera, l'extinció no és la finalitat, sinó el mitjà.
-Voiallà! I això ens porta directament a una darrera consideració, la més fonamental, la conclusió cosmològica de tot aquest procés.
-T'escolt.
-L'existència de l'univers és sustenta sobre aquests punts de màxima intensitat
catàrtica de la llibertat: ells són els veritables big-bangs: és a dir, el suïcidi del Déu. La resta, el que s'anomena història, no és sinó el progressiu procés de putrefacció del seu organisme místic: és a dir, la llum.
-I nosaltres?
-Nosaltres vendríem a ser els colors.
-Preciosa, alhora que terrible metàfora.
-M'he inspirat en el darrer pensament de l'últim poeta digne d'ésser considerat: Car els colors no són / Sinó la putrefacció de la llum / Ossos de sol / Errant sense sepulcre.
-Quin és el seu nom?
-Cerca'l tu mateix, així és ben segur que no l'oblidaràs.
-Així ho faré.

2005-09-20T17:15:00.000+02:00

TRANS-VALORACIÓ

Amor és
l'extrema devastació,
la fal·laç metafísica del sexe,
l'esquer per a la més absoluta traïció.
I no ho ha de ser quan els capellans no se cansen de dir, precisament,
que el seu Déu és Amor?
Quants de crims
Quanta falsedat
Quanta estupidesa
han estat vessats en l'infecte nom de l'Amor?
Però ja des del mateix maleït instant del naixement
tot conspira per tal d'inocular-nos el seu verí,
començant pel ridícul amor filial:
vanitat camuflada d'amor,
egoisme disfressat de tendresa.
Bé farien els nadons amb escopir l'amarga llet,
el sutjós calostre que han xuclat del pit de sa mare...
I més tard:
la infecció massiva,
el contagi programat:
l'escola, la catequesi, la família,
les foteses del parentesc i l'amistat,
els poemes, les novel·les, les pel·lícules...
l'amor que ens salvarà,
l'amor que ens omplirà,
l'amor que ens farà lliures i feliços,
l'amor que ens guarirà,
l'amor, l'amor, l'amor...
I totes aquestes gernacions de pidolaires,
de llefiscosos mendicants de les dolceses de l'amor,
amb el rostre suplicant
i el sexe pol·luint
embafosos caramels
de mots sense sentit.
-Donau-me amor, si us plau!
-Ningú no em vol estimar?
-Tenc tant d'amor, jo...
Renegau de l'amor
com se renega de Déu o de Crist!
Renegau de l'ontològica falsedat trinitària!

NO OBLIDEU QUE LA POESIA COMENÇÀ A DEIXAR D'ESSÉR EL LLENGUATGE DE LA VERITAT EN EL MOMENT EN QUÈ ALGUNS MERCENARIS DE LA PARAULA L'ADOPTAREN COM A PRINCIPAL ARMA DE COMBAT PER A ASSOLIR LES SEVES CONQUESTES SEXUALS ENTRE LES DAMES DE LA CORT:

L'ALBA DE L'AMOR SUPOSÀ, PER TANT, EL CREPUSCLE DE LA PARAULA.

(extirpar el tumor de l'amor que es porta a dintre és el primer pas cap a l'alliberació i la salut orgànica: la majoria de les anomenades anti-utopies no han fet sinó plantejar un futur d'acord amb la Raó, la qual no té res a veure amb cap metafísica dels sentiments, car els sentiments no són metafísics, sinó orgànics, i l'orgànic només es pot satisfer orgànicament: la fam amb el menjar, la set amb la beguda, i l'instint sexual amb l'acte sexual. La funció de l'amor respecte del sexe és la mateixa funció narcotitzant que exerceix la idea del cel sobre els cristians que habiten la terra: en aquest sentit també l'amor és -parafrasejant Marx- l'opi del poble)

PERQUÈ NO HAURIA D'ÉSSER FELIÇ EL MÓN FELIÇ QUE TAN MESQUINAMENT PLANTEJÀ HUXLEY?

PENTURA HAUREM DE SOTMETRE EL CONCEPTE DE FELICITAT -I TOTS ELS DE SEMBLANT TEXTURA- AL MATEIX JUDICI SUMARI A QUÈ HEM SOTMÈS L'AMOR.
TOT PLEGAT APUNTA CAP A LA NECESSITAT D'UNA
DESHUMANITZACIÓ DE TOTS ELS DISCURSOS, COMENÇANT PER L'ONTOLÒGIC I ACABANT EN EL MORAL.
CAL RECUPERAR EL PERDUT SENTIT DE LA TERRA -NIETZSCHE- PER A LA DIMENSIÓ DE LA CULTURA.

Cal abandonar, d'una vegada per totes, les ja devastades senderes -metafísiques i morals- de la cristiandat, i això només és pot fer pouant en la font on brollen les aigües de l'autèntica poesia i beure'n fins a assolir i capbussar-se en la divina embriaguesa que coneixeren els antics.

2005-09-19T18:03:00.000+02:00

EL SUICIDAT DE LA SOCIETAT
(A propòsit d'un llibre d'Artaud)

Sovint la son derrota les palpebres
i el Sol se pon abans que en sigui l'hora:
he sentit a dir que d'això, alguns filosops, en diuen fenomenologia;
altres, solipsisme;
i altres, els més desperts, suïcidi.
Però a l'illa hi ha dies de pluja que entelen l'esguard dels ropits
i hi ha dies de Sol en què els canaris moren calcigats dins la seva pròpia gàbia.
Tothom, qualque vegada, ha sospirat pel recer d'una ombra o pel bes parricida d'un nadó sobre les galtes.
Tothom, qualque vegada, ha somiat la seva mort com un festí salvatge percudit per timbals i focs d'artifici mentre al bosc les fembres s'embriaguen amb la sang del martiri i simulen, camí dels turons on la lluna es refresca, un èxtasi blau.
Tothom té dret, qualque vegada, a l'amarg bàlsam de la desesperació,
i no obstant
hi ha hipòcrites sanadors de consciències
que reparteixen a dojo,
com caramels a la porta d'una escola o preservatius en el dia de l'orgull homosexual
analgèsiques píndoles que adormen el dolor
i ens igualen a tots
en l'estultícia d'una civilització
que es sustenta sobre el fràgil benestar propiciat per l'oblit i la desídia.
Hi ha dies en què un somriure és més letal que un tret de bala al cap d'una nina que s'engronsa a l'engronsadora d'un parc dels suburbis,
mentre, en un banc de la vora, la seva mare glopeja llimonada i s'espolsa l'herba dels genolls.
Hi ha dies d'eufòria i hi ha dies de fúria en què tot sense excepció justifica sortir al carrer amb l'escopeta de caça del padrí i disparar sense miraments contra tot objecte, indret o criatura que gosi interposar-se entre un horitzó i la mirada.
Hi ha dies
com hi ha nits,
en què tot depèn del color amb que s'interpreti l'absoluta negror dels espais exteriors on els estels es difuminen i ens recorden la insignificant morca que som.
Hi ha dies, certament,
en què el cretinisme suposaria una reconfortant benedicció.

2005-09-18T10:38:00.000+02:00

Dimanches-Diumenges

C'est l'automne, l'automne, l'automne,
Le grand vent et toute sa séquelle
De représailles ! et de musiques !...
Rideaux tirés, clôture annuelle,
Chute des feuilles, des Antigones, des Philomèles :
Mon fossoyeur, Alas poor Yorick !
Les remue à la pelle !...

Jules Laforgue

Els poetes són com el verdet que creix entre les runes de la devastació.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Blai Bonet, Miquel Bauçà, Andreu Vidal...

2005-09-16T17:47:00.000+02:00

AUCA

Un dia de Sol a Tiergarten és com la piga vora el mugró d'una novícia guineana.
Però jo he decidit de fer-me metge del Convent de Santa Clara per extirpar els ovaris de totes les nines que neixen d'estraperlo als túnels que connecten el convent amb la cisterna del pou que hi ha al bell mig del claustre del convent de Sant Francesc.
No recordau les imatges de la revolució del trenta-sis, quan els homes de'n Durruti exhibiren al portal de les esglésies els cossos i els cossets dels àngels condemnats als inferns del subsol de la vergonya cristiana?
No recordau el Comte Rossi, dient: tutti fussilati!
O na Catalineta Cirer, que s'amagà rere la làpida de la tomba on tengueren enterrat durant molts d'anys en Ramon Franco, mentre a pocs metres un escamot afusellava el batlle Darder qui a dures penes s'aguantava fermat a la cadira que fou el seu cadafal?
Temps present, temps futur i temps passat són un sols temps front els ulls que encara serven la dignitat de la vergonya.
No recordau na Marieta Umbert dient als pobres pagesos de l'illa que mejor en castellano que no en el catalán de Cataluña?
O a ne'n Jaumet de Ses Tomàtigues sortint de la Rotger amb un empelt de platí endreçant-li la protuberància nassal després d'haver-li extirpat un parell ben mallorquí de grums de pols blanca?
I què me deis de'n Joanet, l'olotí, que se passejà per Ciutat amb un vehicle matriculat a la jefatura de tràfic del país de Mustang Ranch?
Això no és una auca.
Això no és una auca.
Això no és una auca perquè res d'això no ha de ser cert:
demà capvespre ho desmentiran a les notícies del canal autonòmic i, ja de nit, tot fent cas de les ordenances
PENJARAN EL meu CAP
A LA PORTA PINTADA
I EL TRAURAN DE matí
PERQUÈ NO PARLI.

2005-09-15T17:37:00.000+02:00

CONVERSA A LA SÀUNA D'UN TOP-GYM DE MODA

A l'hora de la posta
el cel de l'illa té el color de la sang
d'un moix esventrat
sobre l'asfalt
d'una carretera secundària.

-I tu a què et dediques?
-A caçar eriçons.
-Amb quin sistema?
-Amb el de les rodes del cotxe. Només cal sebre esperar el moment adequat.
-I què en fas?
-Els venc als pintors de coses modernes.
-I què en fan ells?
-Els exposen a les galeries per fer art compromès amb la propaganda ecologista.
-Vols dir?
-Segons he pogut sebre en treuen un benefici del 10000 per 100.
-I tu perquè no els hi vens més cars?
-Perquè si els puj el preu s'encarregaran ells mateixos de caçar-los.
-Però que no m'has dit que eren ecologistes?
-I què et penses? Jo també en sóc, d'ecologista! Vols que et mostri el carnet del GOB?
-No, no cal. Et crec.
-Més te val.
-Qualque cosa més?
-Sí, quin cotxe menes?
-Un cotxe alemany, un Audi TT.
-I no et fa cosa embrutar-lo per la misèria que en treus?
-El que en trec me basta per dur-lo al túnel de rentat automàtic.
-Així doncs... no en guanyes res?
-El plaer de fer-ho et sembla poc?
-Però no m'acabes de dir que ets ecologista?
-És que no em puc permetre cap caprici?
-Seria millor que te la remenessis.
-Remena-me-la tu, si vols!
-Ets gai?
-No, i què?
-No, que si vols que te la remeni ho faré amb molt de gust.
-Idò venga.
-Treu-te-la.
-Treu-me-la tu.
-Si vols també te la llep.
-Idò llepa-me-la. Mira que bé: així pas més gust.
-Penses dir-me que sí a tot?
-Comprova-ho tu mateix.

I,efectivament, ho he comprovat: amb una estirada seca li he arrabassat la tovallola que duia nuada a la cintura -ell no ha fet cap intent d'oposar-s'hi-, l'he posat a quatre grapes -amb les cames separades i les mans recolzades sobre la banqueta de fusta- m'he tret la meva tovallola i li he entaferrat la (pe)tita -sense utilitzar cap mena de lubricant- pel forat del darrera. Ni tan sols s'ha queixat: ni una paraula, ni un gest, ni una mala cara. He decidit que havia d'esbrinar fins a on arribaven els límits del seu consentiment, així que mentre el premia li he agafat la seva (pe)tita i li he començat a manyuclar, estirant-se-la i esgarrant-se-la amb tota la violència i la mala llet de què he estat capaç. Però ell, res de res, ni la més mínima insinuació d'una queixa: finalment ens hem escorregut alhora.

-Que potser et drogues, tu?- li he demanat.
-No, per què?
-No, per res.
-És que ja t'has cansat?
-No, gens ni mica.

He de reconèixer que la seva actitud m'ha desarmat. A mi, que sempre he tengut tanta imaginació per a aquestes coses, en aquell precís moment no se m'ha ocorregut cap perversió digne d'ésser posada en pràctica, així que he decidit de claudicar.

-Escolta- li he dit -què et sembla si ara ets tu qui em dóna pel cul?
-Ah no!- ha respost ell -Això si que no, per esforços ja hi ha la feina. Si tu vols fer, fes, però a mi no m'empaitis.
-No es tracta d'un esforç, es tracta d'un plaer.
-Dius plaer a mullar la (pe)tita dins la merda pudenta d'un cul pelut? Tu el que ets és un degenerat. Un malalt. Un puta maricó!
-Però si fa un moment eres tu el que rebies...
-Au! Au! Au! Et penses que em confondreu amb la vostra maquiavèl·lica teoria de què tothom és marieta? Fuig d'aquí abans que no et rebenti a hòsties, porc homosexual!

He fugit, no fos cosa que fos cert que m'anava a rebentar a hòsties, i ara sóc al carrer, despull sota el cel del capaltard, mentre les nines de casa bona que entren i surten del gimnàs me miren encuriosides i xiuxiuegen, a cau d'orella, barrabassades sobre mi: jo les mostr la meva (pe)tita -que encara està ben eixerida- i faig com qui se la remena. Elles -hipòcrites- fan airoses exclamacions i carusses d'oi però en cap moment no decanten la mirada. En tal context decidesc, sense cap mania ni contemplació, de remenar-me-la de veres.

2005-09-14T13:00:00.000+02:00

CONEIXEU EL PAÍS EN QUÈ FLOREIXEN LES PATATES?

Entre Muro i Sa Pobla m'he trobat
un camp sembrat de caps.
Del tot estorat, a un que me mirava li he demanat:
-No és aquest el país en què floreixen les patates?
-No jove, això era abans, que pentura faig jo cara de tubercle?
-Com és idò que teniu el cos soterrat? Que potser celebrau qualque cosa?
-El cos soterrat? Arrabasa'm del terra i veuràs!
Com que he suposat que tan absurda petició només podia ésser retòrica no li he fet cas però...
-Au, venga, no siguis mandrós, arrabasa'm, t'he dit!
He fet, doncs, el que m'ha dit
i gran ha estat l'horror quan
m'he trobat entre les mans
amb un cap del que brostaven
en comptes de venes, rels!
-Què?
Tant ha estat el meu espant que no he pogut ni tòrcer boca.
-Que no piules?
-Però això no té cap sentit - He dit a la fi.
-Sentit? Ai, Bon Jesuset i Sant Antoni! Què l'heu sentit a aquest?- ha exclamat el cap tot adreçant-se als seus veïns -No sé què diu d'un sentit!
I tots els caps han esclafit a riure de cop.
He tornat a posar el cap al seu clot i he partit d'aquell lloc tan aviat com m'han permès les cames. He anat travessant fileres i més fileres de caps que sense excepció s'esclafien a riure al meu pas.
Per uns instants
he cregut trobar-me als Inferns de'n Dant.
He corregut i corregut fins que un mal pas m'ha fet travelar amb el nas de qualque cap més narigut de l'acostumat.
-Ai!- ha cridat -Fixa't on fiques la potranca, tros d'ase!
-Vostè perdoni...- i en aquest moment m'he fotut a bramar -però és que tot això me supera... és tan absurd!
-Au, venga, no ploris, no passa res... què se t'ha perdut per aquí?
-Jo cercava el país en què floreixen les patates.
-Ui! D'això fa molt de temps, però en conec un que potser podrà ajudar-te.
-De veres?
-Sap més coverbos que ningú. És el cap que fa dos-cents deu tirant a mà dreta.
-Sabeu com li diuen?
-És clar que sí, tothom ho sap, li diuen Madò Buades.
He contat, tal com m'ha dit, fins a dos-cents nou i llavors m'he aturat. El dos-cents deu ha estat, certament, un cap de madona.
-Madò Buades?
-Uep! Qui em demana?
-M'han dit que vos em podríeu ajudar.
-Depèn de quina sigui l'ajuda que cerques.
-Jo estic cercant el país en què floreixen les patates.
-Idò ja hi ets.
-Però aquí no hi ha cap patata.
-I què et penses que som tots nosaltres? Fraules? Síndries? Melons?
-Vos em perdonareu però jo crec,pel que veig, que sou caps... caps de persona.
-Sí, ara semblam caps, però abans érem patates.
-Què va passar?
-Què va passar? Idò el progrés va passar: PATATES INTEL·LIGENTS PER A UN CONSUMIDOR INTEL·LIGENT. Que no mires la tele, tu?
-Sí, però sempre em bot els anuncis.
-Mal fet, idò! Te perds el més important.
-I quan vos faran la collita?
-Collita? Fa molt de temps que no ens fan la collita. Que tampoc no mires els noticiaris?
-No, m'avorreixen.
-Idò pel que sembla les patates intel·ligents de Tailàndia han resultat ésser més fresques, sucoses i venedores que nosaltres... coses de la globalització... així que aquí mos tens, mortes d'oi pels segles dels segles amén!
-I no feis res per passar l'estona?
-Feim l'única cosa que pot fer una patata intel·ligent amb forma de cap: cantar!
-Què em podríeu cantar una cançó de les vostres, idò?
En resposta a la meva petició, la patata intel·ligent amb forma de cap de Madò Buades ha aclucat els ulls i, al cap d'una estona, ha començat a cantar una profunda però alhora estranyament bella tonada:
-Val més un dimoni d'or
que un Sant Cristo de figuera...
Ha estat així, escoltant aquesta tonada, que he arribat a comprendre la naturalesa i el tarannà d'aquelles misterioses criatures. Poc a poc, tot vorejant fileres i més fileres de caps, m'he començat a allunyar d'aquell lloc fins que, sense gairebé donar-me'n compte, m'he sorprès contemplant la majestuosa plataforma petrolífera que embelleix l'horitzó de les desèrtiques platges de Can Picafort.

2005-09-13T13:09:00.000+02:00

El Sol queia verticalment
i hi havia un cartell ocult entre la brossa.
Vaig cridar la guineu.
Vaig cridar l'ocell.
Finalment, fart d'esperar sens obtenir cap resposta,
vaig invocar, pregant, la mare de déu.
-Jo, que no em dic Lluc, fundaré un nou santuari sobre les runes d'aquest prostíbul!
De sobte, vaig sentir com una mena de veu que em requeria des de davall d'una pedra.
-Ei, tu! - digué la veu.
Tot ajupint-me vaig parar l'orella.
-Enretira la pedra, tros de colló, no veus que m'estic esclafant!
Vaig enretirar la pedra i per a la meva sorpresa em vaig trobar amb un soldadet de plom uniformat a la manera de les milícies trotskistes de la guerra civil espanyola.
-Qui ets , tu? - li vaig demanar.
-Mira que ho ets de colló... Què em coneixes?
-No, és clar que no et conec, si et conegués no t'hauria demanat qui ets.
-Idò ja pots sebre qui sóc.
Amb un gest vaig donar-li a entendre que no.
-Cada vegada vos fabriquen pitjor. On és el teu sentit comú?
-No sé de què em parles.
-No saps què és el sentit comú?
-És clar que sé que és el sentit comú! El que vull dir és que no sé perquè tens tan clar que hauria de sebre qui ets tu quant ja t'he dit abans que no et conec.
-Idò precisament per això, tros de bàmbol!
Vaig tornar a fer un gest d'estranyament.
-Sóc el Soldat desconegut!
-I què hi fas enterrat sota les runes d'aquest prostíbul?
-I què creus tu que hi hauria de fer un milicià com jo a un prostíbul?
-Una cosa és un prostíbul i una altra molt diferent són les runes d'un prostíbul.
-Te jur que no t'entaferr un cop de puny al nas perquè no hi arrib que si no...
-La meva apreciació és de lògica...
-De lògica? Ja te'n donaré jo de lògica. És que pentura no s'esbuquen, els prostíbuls?
-I perquè s'hauria d'esbucar un prostíbul?
-Has sentit xerrar de la guerra?
-Xerrar no, però n'he vist qualque pel·lícula.
-Idò ja deus sebre perquè s'esbuquen els prostíbuls.
-No.
-Saps, al menys, què és un prostíbul?
-Una casa de putes.
-I una puta? Saps què és una puta?
-Una dona de vida alegra i moral distreta.
-I en què consisteixen les seves alegries i les seves distraccions?
Davant aquesta pregunta no vaig tenir més remei que arronsar les espatlles.
-De debò que no saps què és una puta?
-No.
El soldatet de plom, amb el semblant abatut per la meva ignorància, és va asseure amb les cames creuades i el cap reposat entre els genolls. Va romandre en silenci durant una bona estona. Finalment alçà els ulls i em digué:
-I tu volies fundar un santuari sobre aquestes runes? La teva sola presència és una profanació, una heretgia. Saps què? Torna'm a dipositar la pedra al damunt no sigui cosa que acabi empresonat dins una vitrina entelada pels alens i les babes de tots els babosos d'aquesta illa. I fes via!
Vaig fer tal com em va dir.
Mentre m'allunyava sentia com una mena de plor que sortia de davall de la pedra.
Llavors vaig entendre quelcom que fins ara no havia capit:
Jo, que podia veure el futur, ho ignorava tot respecte del passat.
Vaig tornar sobre les meves pròpies passes i en arribar a l'alçada d'aquella pedra sota la que encara plorava el soldatet de plom no vaig poder evitar d'esclafir a riure.
Vaig trepitjar la pedra amb totes les meves forces fins que el plor va cessar.
Llavors em vaig treure l'encenedor de la butxaca i li vaig prendre foc a tot.
Entre les flames que consumien la brossa vaig poder arribar a llegir el text que estava gravat sobre el cartell:
BENVINGUTS-BIENVENIDOS-WELLCOME-WILLCOMEN
AL SANTUARI CRISTIÀ DE LA MARE DE DÉU DE LLUC.
No sé si fou a causa de la xafogor provocada per l'incendi o per mor d'algun profund estrat mòrbid latent dins el meu inconscient, però el cert és que em vaig notar com una mena d'estranya sensació, entre coïssor i picor, a l'alçada del baix ventre. Llavors vaig recordar que de petit m'havien dit que el foc provocava pixera, així que em vaig abaixar la cremallera dels calçons i em vaig treure la (pe)tita. Al cap d'una estona, amb la (pe)tita encara presa d'una inèdita fermesa, em vaig adonar, espantat, que acabava de fecundar la terra.

2005-09-13T08:00:00.000+02:00

BENVINGUTS-BIENVENIDOS-WELLCOME-WILLCOMEN
A L'ILLA DEVASTADA

Els camins florits són plens de floridura
mentre el verdet cruia la negror de l'asfalt.
He resseguit, arrossegant-me d'ombra en ombra, el rastre cristal·lí de les cuques fins a les mateixes portes de ca teva.
M'he esmunyit per sota del cristall de la finestra, després d'escolar-me entre les escletxes de la persiana: sóc una cuca de llum.
A defora encara és fosc.
A defora es sempre fosc i només el rar reflex de qualque esguard assoleix a abellir aquesta-meva insaciable fretura de llum.
No temis.
No sóc K.
No sóc algú.
No sóc ningú.
Desconec la paraula que pugui brostar sobre el llim maleït d'aquesta illa devastada.
Cap canya ni albó creix sobre el cor dels cadàvers que a penes enterràrem.
Cap pastor no farà sonar el seu flabiol.
Cap rei malalt no es guarirà amb el perfum o el picadís d'una flor miraculosa.
Aquí, tots els mesos són cruels
i engendren gris-i-més-gris sobre el dotze-vegades-gris de la terra eixorca,
sota el signe del Sol vermell,
baix el ventre rasurat d'una nina-prostituta que se lubrica el cony amb la baba groguenca d'un monjo teatí,
sota el cric-cric de les nostres germanes-cuques en ésser esclafades per l'agulla del tacó de la sabata d'una batlesa ballarina que balla tota enfollida el bolero de l'amor...
Però no temis,
a l'hora de les bruixes aplegaran les terrasses i obriran els bordells,
i els cavalls brufaran camí del turó de Caubet on les malalties no són altra cosa que la justa expurgació d'algun vici carnal.
Per ésser-te sincer, encara no he vist, dins la meva generació, néixer ni créixer res semblant a un cervell.
Somnis dolços coronen el son de les cuques d'uè.
Coneixes la història de la cuca-infant que s'esdevingué nina dels ulls d'un conill blanc després de caure dins una lloriguera de porc i travessar el món per dedins (que com tu saps té forma de cirera podrida) fins assolir les llunyanes antípodes on les estrelles de mar desprenen llum i congrien al seu voltant estols de mons infestats de cuques, porcs, conills i tota mena de bestioles intel·ligents?
T'agrairia molt que me la contassis, doncs...
Possiblement, setembre és el mes més cruel: m'ho ha dit la vident del carrer de Sant Miquel després de mostrar-me una carta on hi ha havia un arbre penjat per les arrels.
-Què significa això?
Li he demanat.
-No res – m'ha respost -només que cal fer cas al que escrigué Hesiode als Treballs: “Vés despullat quan sembris, quan llauris i quan facis la collita, si desitges dur a terme, en bona hora, els treballs de Demeter, si desitges que cada cosa creixi en la seva estació i si no vols, mancat de tot, veure't obligat a pidolar, sense rebre res, per llars estranyes”.
-Què s'ha fet, doncs, del mes d'abril? - li he insistit.
-Abril -m'ha dit- és el mes més cruel. Engendra liles de la terra morta...
Però això jo ja ho sabia.
M'ho temia i, no obstant:
-Què saps jugar a escacs, tu?
-Hi jugava d'infant però ara...
-Només t'he demanat si en saps, no cal que me contis la teva vida.
-Però jo necessit contar-te la meva vida si és que em de jugar junts una partida d'escacs.
-Junts no: com a rivals: enfrontats!
-Puc triar una altra carta?
-Prova-ho.
-Doncs... aquesta.
La vident ha mirat la carta i ha aclucat els ulls.
-Què diu?
La vident m'ha escopit dins la boca.
-Què diu, si us plau? Què diu la carta?
La vident s'ha tret una cirera d'una de les butxaques de la seva jaqueta i l'ha començada a rovegar.
-No em penses dir que diu la meva carta?
La vident m'ha escopit sobre la cara el pinyol de la cirera i amb l'impacte m'ha tret un ull.
-Tenc dret a saber el que diu la meva carta!
La vident m'ha introduït la carta dins l'ull que em restava i m'he quedat completament cec.
-Ara ets cec – m'ha dit la vident – Endevina la teva carta!
De sobte he recordat un vers d'un poeta oblidat: “Anomenar el no-res és dir cirera o, per exemple, escopim dins la boca” i llavors ho he vist clar. He donat les gràcies a la vident i me n'he acomiadat amb un bes sobre el front.
Milton, estant cec, escrigué el seu Paradise Lost.
Oh musses que habitau els turons prohibits,
guiau-me pels camins d'aquesta illa devastada!